La volta al món
en 80 maratons

1. Marató de Barcelona

El viatge al voltant del món ha de començar, naturalment, a Barcelona, la nostra marató, el rovell de l’ou de la temporada de tots els maratonians catalans i, com és fàcil d’entendre, la que més vegades he disputat.

La marató de Barcelona actual té el seu origen en la prova anomenada Marathon Catalunya, creada per Ramon Oliu i el seu equip el 1978. Les dues primeres edicions es van celebrar a Palafrugell perquè les autoritats municipals barcelonines no van veure clar que es poguessin tallar tants carrers de la ciutat durant tanta estona. Finalment, el 16 de març del 1980, prop d’un miler de corredors, amb només una vintena de dones, van prendre la sortida a l’avinguda Maria Cristina per disputar la primera marató popular urbana de Barcelona.

Des d’aleshores i fins a l’edició del 2016, amb 20.000 corredors inscrits i gairebé 17.000 classificats, la prova ha passat per moltíssimes etapes, i es podria dir que n’ha vist de tots colors, inclosa la suspensió de la competició l’any 2005 pel conflicte irreconciliable entre l’entitat que l’havia organitzat des del començament i l’ajuntament de Barcelona.

És a partir del 2006 quan neix la marató de Barcelona com avui dia la coneixem, amb un circuit més o menys estable, que va posar fi a 25 anys de canvis constants, i una estructura organitzativa molt més professional. Això va permetre que, de manera progressiva, els maratonians turistes de tot el món la comencessin a considerar com un destí atractiu, digne de formar part de la seva col·lecció particular.

Barcelona ja és una de les maratons més importants d’Europa. Evidentment, no sembla que pugui arribar a curt termini a l’alçada de les tres grans, París, Londres i Berlín, però ja ha aconseguit superar totes les altres en nombre de participants, i el seu prestigi continua creixent.

Una de les claus de la transformació és el caràcter turístic del circuit actual, que, seguint l’exemple de les maratons més exitoses del món, ressegueix bona part dels llocs més atractius de la ciutat. El perfil no és dels més ràpids del món, això és evident, però tenint en compte les característiques orogràfiques de la ciutat, no es pot dir que sigui un circuit complicat i que penalitzi molt la marca. Lògicament, res comparable amb l’antiga arribada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, tot i que ningú podrà negar que tenia el seu encant. La duresa de la pujada era un handicap massa gran i a partir del 1997 el final de la marató es va situar a l’avinguda Maria Cristina, davant de les Fonts de Montjuïc.

La meva relació personal amb la marató de Barcelona va començar amb la primera edició, la del 1980. Aleshores jo era un jove de 20 anys, que treballava al diari Sport i que ja havia començat a tastar les curses urbanes populars, que estaven a les beceroles. En qualsevol cas, mai havia corregut més de 15 quilòmetres seguits i no tenia cap intenció de participar en la Marató. Però l’última setmana l’exjugador del Barça Josep Maria Fusté, que venia sovint al diari per fer col·laboracions, em va enredar i ens hi vam apuntar tots dos.

Així, doncs, vaig ser un dels 956 corredors inscrits a la primera marató urbana de Barcelona. Amb unes sabatilles de tenis, que em va deixar el meu company del diari José Luis Carazo, una samarreta blanca i uns pantalons blaus molt ajustats, em vaig posar al costat del Josep Maria Fusté i vam prendre la sortida quan l’alcalde, Narcís Serra, va disparar a l’aire. Evidentment, cap dels dos vam acabar la marató, després de descobrir que no eren exactament el mateix 42 quilòmetres que 15. En el meu cas, va ser un pecat de joventut, i ara, passats els anys, em sap greu que la meva primera experiència maratoniana fos un abandonament cap al quilòmetre 30. Recordo arribar a Maria Cristina en un microbús que recollia els cadàvers. A la tarda, més mort que viu, vaig anar a cobrir el partit de Lliga que l’Espanyol jugava a Sarrià contra el Las Palmas, i que va acabar amb la victòria dels canaris per un solitari gol de l’argentí Morete.

Aquella primera experiència em va servir per entendre que les maratons s’havien de preparar a consciència, tot i que, tres anys i mig després, no es pot dir que anés gaire més entrenat quan vaig afrontar la marató de Nova York. Aquella, almenys, la vaig acabar, i és la número u de la llista de 130 maratons del meu historial.

La primera vegada que vaig creuar la línia d’arribada de la marató de Barcelona va ser el 15 de març del 1987. Vaig fer 3 hores i 26 minuts, gairebé 50 minuts menys que la meva millor marca anterior, feta a Londres dos anys abans. La línia d’arribada estava situada al parc de la Ciutadella, i bona part de la cursa havia passat per la Zona Franca, per allò de no fer massa nosa als vehicles. Es portaven 8 edicions a Barcelona i no hi havia manera de trobar un recorregut estable.

Vaig tornar a córrer la marató de Barcelona l’any següent, coincidint amb un moment d’eufòria entre els corredors populars, que per primera vegada van superar la barrera dels 3.000 inscrits. L’organització continuava a la recerca del circuit ideal i una vegada més el va canviar del tot. Barcelona ja estava nominada per als Jocs Olímpics del 92, però encara no estava clar quin seria el circuit de la marató. Aquell 1988, la sortida i l’arribada es va situar a la recta de l’Estadi de Montjuïc, a l’alçada de les Picornell, i el guanyador va ser Fernando Díaz.

La Comissió Marathon Catalunya i el COOB 92 treballaven per definir el recorregut de la marató dels Jocs i es va començar a parlar de la possibilitat de fer-lo lineal, amb sortida de Mataró i arribada a l’Estadi Olímpic. Però la marató de Barcelona del 1989 encara va ser íntegrament barcelonina, una vegada més amb un nou circuit, amb sortida del carrer Tarragona i arribada al parc de l’Espanya Industrial. Conservo un gran record d’aquella marató perquè és l’única de les 18 que he fet a Barcelona en què vaig córrer per sota de les 3 hores, concretament en 2:56:28. Va ser la marató en què molts corredors catalans van aprofitar per donar suport a Domingo Catalán, que havia estat sancionat per la Federació Espanyola d’Atletisme per haver disputat una cursa de 100 km a Sud-àfrica, fet que prohibia la IAAF per la política d’apartheid d’aquell país. Catalán va córrer aquella marató, sense dorsal, i no va creuar la línia d’arribada per evitar més conflictes.

El 1990 es va estrenar, per fi, el recorregut destinat a ser, amb algun petit retoc, el de les maratons olímpiques dels Jocs de Barcelona 92, tant la masculina com la femenina. Sortia de Mataró i el traçat oferia aspectes molt positius, com la gran animació al pas per les poblacions del Maresme, però tenia l’inconvenient de la pujada final a la muntanya de Montjuïc, tot i que tothom tenia clar que calia arribar a l’interior de l’Estadi Olímpic, com manava la tradició.

El trajecte Mataró-Estadi es va mantenir durant 7 edicions de la marató de Barcelona, fins que, el 1997, es va optar per situar l’arribada a les Fonts de Montjuïc per evitar la duresa de la pujada final. Això sí, es va mantenir la sortida de Mataró fins a l’any 2000.

El 2001 la marató va recuperar la fórmula de començar i acabar a l’avinguda Maria Cristina, com el 1980. Va ser alhora un retorn als orígens i una declaració d’intencions de cara el futur. El recorregut, però, va continuar canviant cada any, fins que, el 2005, la cursa no es va disputar. El conflicte entre Marathon Catalunya, l’entitat que sempre havia organitzat la marató, i l’Ajuntament va arribar a un punt de confrontació tan gran que va provocar la suspensió de la prova, precisament l’any que va morir Ramon Oliu, el fundador de l’entitat i de la marató.

La suspensió va donar origen a la Marató del Mediterrani, de la qual ja parlarem en el seu capítol, i l’any 2006 va començar una nova etapa de la marató de Barcelona, amb una organització més professional, el suport de l’Ajuntament i un circuit turístic que va permetre que la prova comencés a créixer espectacularment. Aquest traçat, amb petits retocs, s’ha mantingut fins als nostres dies, i és una de les claus de l’èxit de la cursa barcelonina, convertida ja en un referent europeu.

La meva relació amb la marató de Barcelona de la nova etapa ha tingut episodis molt emotius. El cronòmetre va quedar definitivament aparcat el 2009, l’última vegada que vaig córrer a Barcelona per sota de les tres hores i mitja. Aquell any portava el dorsal 92, perquè era la meva noranta-dosena marató i l’organització em va permetre fer aquest petit homenatge a un número tan important per Barcelona. Llàstima que la marató no acabés a l’Estadi Olímpic!

I l’any següent va arribar la gran festa. M’ho vaig fer venir bé perquè la marató de Barcelona fos la meva marató número 100. L’organització em va concedir el dorsal 100 i vaig córrer acompanyat dels meus nebots i d’una colla de companys de feina, alguns debutants, que s’havien preparat durant mesos per acompanyar-me en un moment tan especial. Va ser una de les millors experiències de la meva vida. Un dia molt feliç des dels moments previs a la sortida de la marató fins a la multitudinària festa que vam fer al vespre al Bar Velòdrom del carrer de Muntaner. Van ser uns dies molt especials perquè acabava de sortir al carrer el meu primer llibre, Córrer per ser feliç, publicat precisament per celebrar les meves 100 primeres maratons. El dia de Sant Jordi vaig tenir la immensa alegria de veure que el llibre era el número 4 més venut de la categoria de no-ficció en català. Crec que va ser una gran notícia per a l’atletisme popular, perquè confirmava el creixement del nostre moviment.

Des d’aquell emotiu 2010, he fet la marató de Barcelona quatre vegades més, però últimament la feina no m’ho ha permès. De fet, si no fos periodista especialitzat en atletisme, tindria moltes més d’aquestes 18 participacions en la meva marató, però també ha estat i és un plaer poder ajudar a la seva difusió a través de la meva televisió…

2. Marató de Vic

Uns 60 quilòmetres al nord de Barcelona hi ha la ciutat de Vic, capital de la comarca d’Osona i segona parada en la ruta de les 80 maratons. Va ser una prova d’historial força curt, perquè només se’n van disputar 5 edicions, del 1997 al 2001. L’organitzava l’Associació Esportiva Kangur Vic, que va pensar que a Catalunya hi cabien més maratons al marge de la de Barcelona, i que valia la pena fer un esforç organitzatiu.

La mitja marató de Vic ja funcionava, i de fet va continuar molts anys després de la desaparició de la marató, però la gent de Vic és gent d’empenta i van intentar consolidar una prova de 42 quilòmetres i 195 metres. L’objectiu era oferir als corredors catalans la possibilitat de disputar una altra marató, al marge de la de Barcelona, sense haver d’anar a l’estranger. La idea era bona, pensant sobretot en la gent amb menys poder adquisitiu, però no va acabar de funcionar.

La intenció dels organitzadors era donar-se cinc anys de marge per veure si aconseguien arribar als mil participants, xifra que podia compensar els esforços de muntar una prova de les característiques d’una marató. La realitat va ser que la participació en les cinc edicions disputades no va passar d’un parell o tres centenars de corredors. Era evident que els maratonians populars de l’època, a l’hora de triar una segona marató després de Barcelona, preferien fer algun viatge a l’exterior.

La marató hauria pogut continuar amb la participació que tenia, però, complint amb l’objectiu que s’havien proposat el 1997, el 2001 els organitzadors van donar per tancada l’experiència amb un regust agredolç. Es va intentar jugar amb la data, passant per l’abril, l’octubre i el desembre, però la barrera dels mil corredors va quedar sempre molt lluny. Per tant, Vic va fer un pas al costat i es va conformar amb la mitja marató, com tantes altres ciutats i viles de Catalunya.

En els seus cinc anys d’història, la Marató de la Plana de Vic va fer pocs canvis en el circuit. Era un recorregut d’asfalt, que sortia i acabava a la ciutat de Vic i passava per Malla, Tona i Gurb.

La meva única experiència en aquesta marató va ser el 1999, en concret el dia 25 d’abril, i va ser la trenta-novena de la meva vida. Tres mesos abans havia fet la marató de Disney World, a Florida, amb un temps de 3:16, i la idea a Vic era la de fer un entrenament i ajudar la gent que volgués baixar de les 3 hores i mitja. En aquella època poques maratons tenien llebres oficials, i amb el meu amic Carlez Mira ens vam proposar fer-ho a Vic, tenint en compte que jo estava preparant la marató de Viena, prevista per un mes després, i no tenia la intenció d’esforçar-me al màxim. Ja em semblava bé fer una marca de 3:29 i, de passada, ajudar altres corredors.

Vam sortir, com sol ser habitual en les llebres, una mica més ràpids del compte, i el quilòmetre 5 el vam passar en 14:35. Jo portava una gorra amb unes orelles del Micky Mouse, que havia comprat a la marató de Disney World, i anava dient a la gent del grup que seguissin les orelles del ratolí, ja que no n’hi havia de llebre… L’humor que no falti mai!

El km 10 gairebé ja el vam clavar, 49:57, tot i que el recorregut tenia alguns desnivells i no era fàcil anar a ritme. La mitja marató va sortir una mica massa ràpida pel meu gust, 1:44:10. Si doblàvem, faríem 3:28:20, i es tractava simplement de fer uns segons per sota de les tres hores i mitja. Això va fer que el Carlez i jo decidíssim afluixar una mica, per por de cremar la gent menys experimentada.

El que no m’esperava és que la segona mitja se’m faria tan feixuga. En teoria portava un ritme per fer la marató xiulant, però els quilòmetres finals em van posar a prova i em vaig haver d’esforçar molt per poder complir el meu paper de llebre. Pel km 30 vam passar en 2:29:39 i això volia dir que no podíem badar. Vaig tenir la sort que el Carlez anava millor que jo i em va anar estirant, i al final vam complir l’objectiu, amb un temps de 3:29:17.

La satisfacció de veure com gent desconeguda t’agraeix la feina que has fet no té preu. Això em va compensar de sobres l’esforç dels quilòmetres finals, que van ser molt més complicats del que pensava. Després, encara em quedava el trajecte en cotxe fins a Sant Just, una dutxa ràpida, un “piscolabis” amb una esgarrapada i una jornada laboral fins passada la mitjanit. Quan vaig agafar el llit, vaig dormir pla…

3. Marató Vies Verdes de Girona

Uns 50 quilòmetres a l’est de Vic hi ha la ciutat de Girona, punt de sortida d’una de les maratons del circuit de les Vies Verdes, una iniciativa que busca recuperar antics camins i prioritzar la natura per sobre de l’asfalt.

La de Girona presenta un recorregut amb un 80 per cent de pista de terra, que discorre pel mig de la natura, passant per paratges naturals i característics de la zona, des de la muntanya cap al mar. El recorregut comença a Girona i acaba davant del Palau d’Esports i Congressos de Platja d’Aro, passant pels municipis de Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera i Castell d’Aro.

Jo vaig fer aquesta marató el 22 de febrer del 2015, quan el final de la prova no era a Platja d’Aro sinó a Sant Feliu de Guíxols. Només feia un mes que havia fet la de Tarragona, i va tenir un significat especial per a mi, ja que va ser la cent vint-i-cinquena de la meva carrera.

No va ser una cursa fàcil, ja que arrossegava una tendinopatia al tibial de la cama dreta i no les tenia totes. Havia pogut entrenar molt poc les últimes setmanes… Dissabte ens vam instal·lar a Sant Feliu de Guíxols amb tota la família, la Cristina, la Fiona i els avis. Vam compartir estada amb el Carles i l’Anna, una parella amb qui ja havíem anat junts a les maratons de Tromsø i Bonn.

Diumenge al matí, el Carles i jo vam agafar el bus per anar a Girona. Com que havia participat en la Trailwalker el 2012, ja coneixia el camí, tot i que gran part del recorregut des de Girona fins al final l’havia fet de nit i, per tant, el paisatge era nou…

Que el 80 per cent de l’itinerari fos sobre pista de terra era d’agrair, a causa del meu estat físic. Ja sabia que les cames se’m carregarien molt cap al final per la falta d’entrenament, i segur que amb un recorregut 100 per 100 sobre asfalt la cosa hauria estat més greu. A més, la tendència del perfil era de baixada, i la previsió del temps anunciava que tindríem tramuntana de cul… Tot eren elements que m’ajudaven a compensar la preocupació per la meva falta d’entrenament.

Només començar, vaig deixar marxar el Carles, conscient que jo havia d’anar a la meva, sense preocupar-me gens ni mica del rellotge. No tenia ni idea de quin ritme podria aguantar. Em vaig plantejar la marató en quatre etapes, aprofitant que la família m’esperaria a Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d’Aro i, evidentment, l’arribada a Sant Feliu de Guíxols.

El pas aproximat per la mitja marató, que no estava marcada, el vaig fer en un temps de 2:02:40 i ja vaig deduir que al final me n’aniria més enllà de les 4 hores i quart, tenint en compte que les cames es començaven a queixar.

Quan vaig arribar a Santa Cristina ja només em faltaven 8 quilòmetres, però ja sabia que no serien un camí de roses. Notava molt la falta d’entrenament. Em vaig acomiadar de la família fins a l’arribada i vaig mirar de tenir pensaments positius, visualitzant l’entrada a meta i pensant que compliria la marató 125, que seria la setanta-setena diferent.

El vent bufava de valent quan vaig veure la recta final. La Fiona m’esperava amb l’estelada a l’esquena per fer amb mi els últims metres. Aquesta llicència només ens la podem permetre en maratons com aquesta, amb poca participació, sense fer nosa ni perjudicar cap company.

Vaig creuar la línia amb la Fiona amb un temps final de 4:20:22, cosa que vol dir que la segona mitja la vaig fer en 2:17:42, un temps mediocre però comprensible ateses les circumstàncies. La meva posició va ser la 260, d’un total de 320 corredors que vam completar la marató, una marató diferent de les que faig habitualment, però amb unes característiques que la fan molt atractiva per un sector cada vegada més ampli de corredors populars.

4. Marató d’Empúries

Només 35 quilòmetres al nord de Platja d’Aro, punt final actual de la marató de les Vies Verdes de Girona, hi ha el Museu d’Arqueologia i les ruïnes gregues d’Empúries, lloc de la sortida de la marató d’Empúries. És un indret ple de riquesa històrica i cultural, ja que aquesta va ser la porta d’entrada de les cultures grega i romana a la península Ibèrica. En aquest jaciment s’hi conserven les restes d’una ciutat grega, l’enclavament colonial d’Empòrion, i d’una ciutat romana, l’antiga Emporiae, creada a principis del segle primer abans de Crist sobre les estructures d’un campament militar romà, instal·lat durant el segle anterior.

La idea de fer una marató en aquest lloc tan especial va sorgir el 2003, any de la primera edició. La sortida i l’arribada sempre han estat en aquest marc històric, però el recorregut de la prova, amb algunes modificacions, té un altre punt de gran interès, com és la badia de l’Escala, que ha estat distingida per la Unesco com una de les badies més belles del món, un guardó que només ostenten una trentena de badies del món.

Els participants incondicionals d’aquesta marató saben que es trobaran amb un ritual inalterable. El dissabte, a l’hora de la recollida del dorsal i dels obsequis, podran degustar gratuïtament les famoses anxoves de l’Escala, reconegudes mundialment i que mantenen l’elaboració artesanal amb productes totalment naturals. I el diumenge al matí, abans de la sortida de la marató, i de les curses de mitja marató i 10 quilòmetres que es disputen simultàniament, els participants són escortats fins a la línia de sortida per un esquadró de soldats romans perfectament caracteritzats de l’època. Això dóna un caràcter totalment especial a aquesta marató.

Un altre dels elements que no acostuma a faltar a la cita d’aquesta peculiar prova, i aquest no tan estimat pels participants, és el vent. La tramuntana, tan habitual a les comarques empordaneses, es converteix sovint en un adversari difícil de batre. En l’edició del 2016 fins i tot va provocar que els organitzadors optessin per suspendre la marató i mantenir només les curses de mitja marató i 10 quilòmetres.

El perfil de la marató no és fàcil. No és que hi hagi grans pujades, però no es pot considerar un recorregut completament pla. Entre això, el vent i el fet que sigui una marató amb pocs participants, la possibilitat de fer-hi una bona marca és molt petita. Normalment es fan dues voltes al circuit de la mitja marató. Això fa que, durant la primera volta, els maratonians estiguin molt més acompanyats. La segona volta, en canvi, és molt solitària i pot arribar a fer-se molt dura, sobretot si bufa la tramuntana.

Tot i això, són molts els maratonians catalans que tenen anotada aquesta marató com una cita fixa en el seu calendari. Té prou al·licients positius, i tampoc hi ha tantes maratons on es pugui anar en vehicle propi, pràcticament sense despeses. De tota manera, és recomanable augmentar el pressupost almenys amb una nit d’hotel, ja que si no la matinada que s’ha de fer per arribar a la sortida des de qualsevol punt de Catalunya és desaconsellable per córrer una marató. La proximitat amb França fa que també hi hagi molts corredors d’aquesta nacionalitat a la línia de sortida.

Personalment he corregut dues vegades aquesta marató, i dos cops més he optat per fer només la mitja. La primera vegada que la vaig córrer va ser el 2009, quatre setmanes després de fer la marató de París. Sabia que no estava en un gran moment de forma i vaig sortir amb el meu company Artur Peguera amb la intenció de fer al voltant de les 3 hores i 45 minuts.

El dia era clar i assolellat, sense cap núvol, i amb una temperatura que no convidava precisament a l’optimisme. La sortida, però, després de tota la parafernàlia dels soldats romans, era divertida, i el fet de veure el mar tan a prop donava moral.

Xerrant tranquil·lament, vam arribar gairebé a Bellcaire d’Empordà i vam passar la mitja en 1:51. Ritme previst. El problema vindria a partir d’aleshores. Només girar cua vam notar el vent que bufava en contra… i teníem per davant gairebé 15 quilòmetres en línia recta. El grup es va desmembrar, i ja ens vam quedar sols amb l’Artur, encara que, més endavant, se’ns va afegir un noi que debutava i que va aguantar fins al final amb nosaltres.

La calor es va fer notar molt al final, però vam acabar en 3:47:22. Potser vam ser dels que vam perdre menys temps en la segona meitat de la prova. Després d’arribar ens vam fer un bany al mar impagable… tot i que l’Artur va tenir una rampa al bessó, a causa de la deshidratació.

Després de la dutxa ho vam anar a celebrar amb un bon dinar, i a la tarda vaig començar a notar molt dolor al tendó d’Aquil·les dret, que em feia coixejar notablement cada cop que m’aixecava. Les molèsties persistien al cap d’uns dies, un cop desaparegudes les altres seqüeles de la marató. Un problema de cara a la imminent marató d’Estocolm. Però això ara no toca…

La segona participació a Empúries va ser tres anys després i també vaig córrer acompanyat, en aquest cas del Nolo Bonastre, germà del meu company Xavier. Amb ells dos i amb el Sebas Guim havíem de fer, només sis dies després, la Trailwalker, la cursa solidària que organitza Intermón Oxfam i que consisteix a córrer 100 quilòmetres amb un equip de quatre corredors.

La marató, doncs, la vam afrontar com un entrenament llarg de cara a la Trailwalker, ja que tant el Nolo com jo anàvem curts de tirades llargues. La idea era córrer a un ritme aproximat de 6:30 el km, per acabar al voltant de les 4 hores i mitja. Anàvem equipats tal com pensàvem córrer la Trailwalker, és a dir, amb una camelback per anar practicant la beguda sobre la marxa i per acostumar-nos a portar un quilo i mig extra a l’esquena. Això que teníem la Cristina i la Fiona com a gregàries de luxe…

Tot va anar més o menys com estava previst. Vam fer una bona suada i el ritme va ser una mica més ràpid del que pensàvem, tot i que érem conscients que a la Trailwalker hauríem d’anar més lents. Així, vam passar el km 10 en 1:04:35 i la mitja marató en 2:15:47.

Sense més incidències en la segona meitat, tot i que el vent va començar a bufar amb força, vam acabar força bé, rebaixant fins i tot la barrera de les 4 hores i mitja gràcies a uns dos quilòmetres finals molt forts. El temps oficial va ser de 4:29:48, però ens va quedar clar que a la Trailwalker, només 6 dies després, caldria córrer molt més a poc a poc.

Després d’aquella experiència he tornat a Empúries només a fer la mitja, però no descarto tornar a fer la marató en el futur.

5. Marató de Perpinyà

Travessant el Pirineu, 64 quilòmetres al nord de les ruïnes d’Empúries, arribem a Perpinyà, capital del Rosselló i de la Catalunya Nord. Durant uns quants anys, el club anomenat Les Lions Catalans hi va organitzar una marató. Com en el cas de Vic, va tenir una durada ínfima i finalment van sobreviure només les curses de distàncies més curtes.

L’any 2007 vaig incloure la marató de Perpinyà en el meu programa. Estava en l’etapa maratoniana més intensa de la meva carrera. Vaig encadenar les maratons del Mediterrani, Amsterdam, Chicago, Washington, Nova York, València, Barcelona, Rotterdam, Anvers i Perpinyà. I encara vaig rematar la temporada un mes després amb la Marató de Santa Claus. Onze maratons en 9 mesos!

La de Perpinyà era una marató petita, molt casolana. L’ambient previ a la sortida era molt més modest que qualsevol cursa del calendari català. Faltava mitja hora per al començament i encara no estava posada la pancarta de sortida. A la zona d’arribada, només hi havia un parell de carpes i unes quantes taules per recollir el dorsal i la samarreta. Tot molt rudimentari. Ni tan sols hi havia control de xip. El cronometratge era manual, i al final t’arrencaven un tros de dorsal. Vaja, com s’havia fet tota la vida, abans de l’aparició dels xips…

Hi vam anar amb la Cristina. Ella s’havia inscrit a la cursa de 10 quilòmetres i la nostra idea era que jo l’acompanyaria fins al punt de separació de les dues curses. La nostra sorpresa va ser enorme quan vam saber que els maratonians sortíem 10 minuts abans. No va quedar altre remei que fer les curses per separat.

Els primers km de la marató eren urbans, però ràpidament vam sortir de la ciutat per agafar carreteres secundàries. De seguida es van convertir en pistes rurals, això sí, asfaltades. Passàvem pel mig de vinyes i camps i ja vaig veure que seria una marató molt solitària, sense gens de públic. Tampoc sabia exactament quants participants tenia la marató, però ja veia que érem quatre gats. Després vaig saber que només la vam acabar 221 corredors.

Vaig passar la mitja en 1:54. A partir d’allà, la cursa anava gairebé sempre per pistes ciclistes al costat de les carreteres que uneixen diversos pobles del nord de Perpinyà: Canet, Santa Maria del Mar, Vilafranca, Bonpàs…

M’acostava al poble on havíem quedat amb la Cristina, que teòricament havia d’haver tingut temps d’arribar amb el cotxe després de córrer la cursa de 10 km. Quan la vaig veure li vaig preguntar de seguida quin temps havia fet i em va mostrar orgullosa el cronòmetre: “He baixat de l’hora!”. La vaig felicitar efusivament perquè era la primera vegada que ho aconseguia.

Vaig afrontar els quilòmetres finals una mica capficat perquè els punts quilomètrics estaven molt mal posats, i vaig tenir un petit ensurt amb una serp, que va travessar la pista ciclista just davant meu.

Finalment vaig entrar a Perpinyà i vaig afrontar els dos últims quilòmetres pràcticament entre els cotxes, ja que els carrers no estaven tallats i eren els voluntaris els qui, com podien, regulaven el pas dels cotxes i els atletes.

Arribant al Palau de Congressos vaig veure una senyera instal·lada en l’últim revolt, i allà hi havia la Cristina, decidida a immortalitzar la meva arribada. Vaig fer un temps de 3 hores i 49 minuts, amb la percepció que la marató havia estat una mica llarga. De fet el meu cronòmetre em va donar 43 km i mig, però ja se sap que d’això no se’n pot fer gaire cas…

El nivell d’elit de la prova era inexistent. El guanyador va fer 2:33, i només els nou primers van baixar de les tres hores. La noia que va guanyar ho va fer amb un temps de 3:24. Jo vaig quedar en el lloc 104 dels 221 classificats. Guardo un bon record d’aquella marató. Ignoro si es tornarà a disputar en el futur.

6. Marató de Bilbao

La ruta de les 80 maratons fa aquí el primer salt important. De Perpinyà cap a l’oest, sempre en línia recta per sobre el Pirineu, arribem al País Basc. La marató número 6 és la de Bilbao, exactament a 480 quilòmetres de Perpinyà. Té una particularitat, i és que es tracta d’una marató nocturna. Evidentment, no és l’única del món, però no és un fet massa habitual al sud d’Europa, on la immensa majoria de les maratons es fan el diumenge al matí.

Bilbao havia tingut la seva marató en el passat, també matinal, però mai va arribar a ser molt reconeguda. Després d’uns anys sense, el 2009 va néixer la Bilbao Night Marathon, davant la sorpresa i la curiositat de molts corredors. Es va fixar la data del quart dissabte d’octubre, amb la sortida a les 8 del vespre, tot i que l’hora ha sofert algunes modificacions en les edicions disputades fins ara. Actualment, tant la marató com la mitja i els 10 km comencen a dos quarts de 9 del vespre.

El Museu Guggenheim és l’escenari de la sortida i l’arribada de les proves. El recorregut de la marató consta de dues voltes de 21.097 metres per les principals vies de la ciutat. Al marge del Guggenheim el corredor pot contemplar, gràcies a la il·luminació artificial, la Gran Via, el Teatre Arriaga, el Casco Viejo (Las Siete Calles), l’Ajuntament, les Torres Isozaki, el Pont de Calatrava i altres punts coneguts de la ciutat. No és un recorregut ràpid, però tampoc excessivament complicat. Si no s’hi han fet millors marques, és perquè l’organització no ha invertit en africans de primer nivell, però el rècord de la prova, en poder d’Abdellah Taghrafet des del 2010, és de 2:08:21, un registre destacable, i encara més en una marató nocturna.

Jo la vaig córrer el 2011, en un moment especial de la meva vida, ja que la Cristina i jo havíem estat pares dos mesos abans. No ens va fer por emportar-nos la Fiona cap a Bilbao. Vam volar en companyia del meu nebot Sergi, que també estava inscrit a la marató, la seva dona Maria i el seu fill Joan, dos anys més gran que la Fiona. De fet, va ser el Sergi qui em va enredar per fer aquesta marató, ja que em va demanar si li faria de llebre per baixar de les quatre hores. En la seva primera experiència maratoniana, coincidint amb el meu centenari, havia fet 4:03.

Particularment, tenia els meus dubtes que el meu cos tingués energia per a tota la marató, tenint en compte que començàvem a córrer a dos quarts de 10 de la nit, en un dia en què ens havíem llevat a les 6 del matí per agafar l’avió i no havíem parat de fer el turista. L’horari de la marató s’havia endarrerit un parell d’hores per no coincidir amb una gran manifestació política que hi havia al centre de Bilbao.

Cap a les 9 ens vam concentrar a la vora del Museu Guggenheim i vam veure que la sortida era molt estreta, tenint en compte que sortíem junts els de la marató, que érem poc més de 500, i els de la mitja, que eren gairebé 2.000.

La sortida va ser espectacular, ja que de seguida van engegar uns focs artificials que nosaltres, que vam sortir molt endarrere, vam poder veure prou bé. Vam trigar més d’un minut i mig a passar la ratlla de sortida, però el pitjor va ser que, després, ja amb el nostre temps en marxa, vam haver de tornar a caminar perquè el camí era tan estret que no es podia passar. El primer km el vam fer gairebé en 7 minuts, però no ens vam posar nerviosos. Les maratons són molt llargues i no cal tenir pressa per recuperar el temps perdut…

Vam veure força corredors catalans i, a l’alçada del km 3 o 4, vam parlar amb un noi de Campllong, prop de Cassà de la Selva, que ens va explicar que corria aquella marató i que després viatjaria en cotxe tota la nit per fer l’endemà al matí la marató del Mediterrani. Després vaig saber que es deia Tomàs Coris i que va fer 3:44 a Bilbao i 3:40 al Mediterrani. Increïble…

Nosaltres vam anar fent al nostre ritme i vam poder veure sovint la família, ja que passàvem quatre vegades per davant de l’hotel. La Fiona i el Joan van aguantar desperts fins al pas pel km 30. Després, les seves mares els van portar a dormir.

La segona volta de la marató és molt solitària, sobretot una part del recorregut que s’allunya molt del centre. A més, ja només corríem els maratonians, o sigui que de caliu no n’hi havia gaire. Vam anar mantenint el ritme, sense decaure i sense problemes musculars, i quan faltaven uns 7 o 8 km ja li vaig dir al meu nebot que baixaríem segur de les 4 hores.

Em pensava que faríem 3:58 o 3:59, però en els tres quilòmetres finals el Sergi, portat per l’eufòria o animat pels troneres noctàmbuls que ens deien quatre coses des de les portes dels bars, va accelerar una mica el ritme i vam acabar en 3 hores, 56 minuts i 58 segons de temps real, i fins i tot amb el rellotge de l’arribada per sota de les 4 hores. El més valorable és que vam fer la primera mitja en 1:58:46 i la segona en 1:58:12. El meu nebot no es va queixar de la llebre…

L’endemà de la marató vam fer turisme per Bilbao, vam menjar uns bons pintxos a la Plaza Nueva i a la tarda vam marxar cap a l’aeroport satisfets per haver passat un cap de setmana rodó i per haver fet moltes coses per primera vegada: córrer una marató nocturna, començar-la un dia i acabar-la un altre, en el cas del Sergi baixar per primera vegada de les quatre hores i, en el meu, acabar la primera marató després del naixement de la Fiona, que va tenir un comportament impecable en el seu primer viatge.

7. Marató de Sant Sebastià

No gaire lluny de Bilbao, a només 77 km a l’est, hi ha la ciutat de Sant Sebastià, la capital de Guipúscoa. Des de fa gairebé 40 anys s’hi fa a la tardor una de les maratons més prestigioses del sud d’Europa. A diferència de Bilbao, aquí no s’ha deixat d’organitzar mai la prova, que sempre ha tingut bona fama entre els maratonians pel fet de presentar un recorregut molt planer i, per tant, molt ràpid. De fet, el reclam que posa l’organització a la seva pàgina web és que el desnivell de la marató és de… 12 metres i mig!

El problema d’aquesta marató, però, és el clima. A finals de novembre el més probable és que a Sant Sebastià hi faci vent i fred, o també que hi plogui, tot i que en les 39 edicions disputades lògicament els corredors s’hi han trobat de tot.

Com en el cas de la marató nocturna de Bilbao, el recorregut és de 21 quilòmetres i, per tant, s’han de fer dues voltes al circuit per completar la marató. La sortida és prop de l’estadi d’Anoeta però a l’exterior, mentre que l’arribada sí que és a la pista d’atletisme del popular estadi donostiarra.

Fins al 2008 no vaig aprovar l’assignatura de córrer la marató de Sant Sebastià, que tenia pendent des de feia molts anys. Curiosament, tres setmanes abans ja hi havia anat, per córrer per segona vegada a la meva vida la Behobia-Sant Sebastià, una de les curses més prestigioses i amb més ambient del calendari europeu.

Hi vam anar amb la Cristina i ens vam instal·lar a Ataun, el poble guipuscoà on viu el meu company i amic Fermín Aramendi, periodista de ciclisme d’Euskal Telebista, amb qui hem compartit molts Tours de França. Ell i la seva dona, Aloña, van ser uns excel·lents amfitrions per a nosaltres.

El dia de la marató, com ja em temia, es va llevar amb fresca i ventet, però sense pluja, tot i que les previsions no convidaven gaire a l’optimisme. Quan em vaig anar a col·locar a la sortida em vaig trobar amb l’exciclista Pello Ruiz Cabestany i el seu germà Jordi, situats gairebé al davant de tot. El Pello em va dir que no forçarien gaire i que anirien a 4 minuts el quilòmetre, per mirar de fer al voltant de 2:48. Evidentment, això eren paraules majors per a mi i em vaig disposar a situar-me força més enrere, tot i que el tret de sortida em va agafar per sorpresa i no vaig tenir temps. Això va fer que sortís una mica més ràpid del que tenia previst. La meva idea era començar a un ritme entre 5:05 i 5:10 i veure-les venir.

Anava molt més abrigat del que és habitual, amb unes malles pirates, una samarreta tèrmica de màniga llarga i la de tirants a sobre, a més de guants, tapaorelles i una gorra per a la pluja. Vaig veure un termòmetre que marcava 7 graus… i gairebé al mateix temps un corredor que anava completament despullat!

Vaig veure per primera vegada la Cristina, el Fermín i l’Aloña i vam passar per primer cop per l’interior de l’estadi d’Anoeta. Tot anava bé. Portava pulsòmetre i no passava de les 150 pulsacions, pràcticament a 5 minuts el km. Però, en el primer pas per La Concha, una ventada se’m va emportar la gorra i vaig haver de tornar enrere per recuperar-la. No sé córrer sense gorra si plou….

Entre les aturades constants per saludar la Cristina i els meus amics, i alguna necessitat fisiològica, els segons que havia guanyat es van esfumar ràpidament. A més, va començar a ploure, però encara vaig passar la mitja en 1:45:54, lleugerament per sota del que tenia previst.

Vaig començar la segona volta animat i amb la idea de buscar algun grupet per protegir-me del vent, que continuava bufant de valent. La pluja havia deixat el terra molt moll i calia anar amb molt de compte per no relliscar.

En la part més allunyada del circuit, abans de tornar cap al centre i buscar ja el camí de retorn cap a Anoeta, vaig començar a notar molèsties a la part de dalt del gluti, un dolor gens habitual en mi. Tenia com una irradiació per tota la cuixa i vaig pensar en el nervi ciàtic, tot i que mai havia tingut aquest tipus de problemes. Vaig descartar ràpidament intentar baixar de les tres hores i mitja i, per sort, les molèsties no van augmentar.

Enfilant cap a la plaça Iríbar vaig mirar de distreure’m amb els companys que s’anaven creuant amb mi. Vaig veure el Jordi Ruiz Cabestany sense el seu germà Pello, que va passar al cap d’una estona amb la cara desencaixada. A la tarda el vaig trucar i em va dir que havia hagut d’abandonar per problemes musculars.

Tot seguit vaig veure un corredor amb una inscripció a l’esquena. A mesura que m’hi apropava vaig descobrir el que hi deia: “Mi 21a maratón dedicada al amor de mi vida, Cris”. Quan el vaig passar li vaig dir que la meva dona també es deia Cristina, però que per mi no era la 21a marató sinó la 91a. Va deixar anar un “¡Ay va la hostia!”, però de seguida va afegir: “¡Pues solo me llevas 70…!”.