Cubierta

Jesper Juul

El seu fill, una persona competent

Cap als nous valors bàsics de la família

Traducció:
Addenda

Herder

Portada

Traducció: Addenda
Disseny de la coberta: Arianne Faber
Maquetació electrònica: Manuel Rodríguez

© 1995, Jesper Juul
© 2012, Herder Editorial, S. L., Barcelona
© 2012, de la presente edición, Herder Editorial, S. L., Barcelona

ISBN DIGITAL: 978-84-254-3436-4

La reproducció total o parcial d’aquesta obra sense el consentiment exprés dels titulars del copyright està prohibida a l’empara de la legislació vigent.

Herder

Créditos

Índice

Agraïments

Introducció

1. Valors familiars

La família: una estructura de poder

Definicions

Mètodes educatius

L’edat de la rebel·lia

Pubertat

La rebel·lia adolescent

Límits

Unitat

Fermesa

Càstig

Justícia

El parèntesi democràtic

El procés d’interacció familiar

Conflicte

Igualtat

Respecte i acceptació

Exigències

Una comunitat amb la mateixa dignitat

2. Els infants cooperen

El conflicte bàsic

Cooperació

Integritat

El conflicte entre integritat i cooperació

Símptomes psicosomàtics

Comportament destructiu i autodestructiu

3. Autoestima i confiança en un mateix

Definicions

«Mira, mama!»: reconèixer que els nens necessiten atenció

Reconeixement i avaluació

Fer que els nens se sentin valorats

Nens «invisibles»

Per què els infants es converteixen en éssers invisibles?

D’invisible a visible

La violència és violència

L’autoestima dels adults

4. Poder, responsabilitat i ser responsable

Definicions

El primer pas és el més difícil

Responsabilitat dels pares i poder

La responsabilitat personal dels infants

Llenguatge personal

Responsable, però no només això

Responsabilitat davant de servilisme

5. La responsabilitat social dels infants

Responsabilitat pràctica

Nens hiperresponsables

A soles amb la responsabilitat

El poder dels pares

Interacció

Ús responsable del poder

6. Límits

Eliminació de rols

Establiment de límits

Quan l’establiment de límits fracassa

Límits socials

Límits socials i fills grans

7. Famílies amb fills adolescents

És massa tard per «educar» els fills

El sentiment de pèrdua dels pares

La relació entre els pares

Qui decideix?

Quan l’èxit és gairebé una realitat

8. Pares

Diferència

Lideratge compartit

Relació i paternitat

Reciprocitat, el mateix respecte

8. Pares

No hi havia hagut mai en la història una diversitat tan gran de famílies. En aquest capítol, em centraré en la família nuclear, formada pels dos pares i els fills.

Intentaré enumerar diversos principis útils que poden seguir els adults per reforçar les relacions en la família. Aquest és un objectiu important, ja que, com he anat descobrint al llarg de la meva experiència com a terapeuta, l’antic model de relació marital (marcat per la desigualtat entre els diferents integrants) està a punt de desaparèixer.

Durant segles, homes i dones s’han unit en matrimoni per obtenir estabilitat, seguretat i acceptació social. Les dones solteres tenien una situació social clarament més insegura que els homes solters, fet que encara és vigent a molts països. Però, en general, els pobles occidentals han desenvolupat noves exigències i expectatives sobre el rol que les dones han de seguir en el matrimoni i la vida en comú.

En l’actualitat, el matrimoni o la convivència s’han convertit en una elecció existencial per a homes i dones. Amb això vull dir que ja no busquem en el matrimoni estabilitat o acceptació social; el que esperem obtenir del matrimoni és l’establiment d’una relació que ens ompli tant emocionalment com espiritualment.

Es tracta d’un gran avanç. Ara la dignitat humana és molt més important que en el passat. La importància de convertir la dignitat en la nostra nova prioritat és la base d’aquest capítol.

Quan comparo la meva experiència de teràpia amb parelles de diferents països i cultures que em són familiars, dues coses es fan evidents. Primera, els grans conflictes existents en les relacions basades en l’amor són universals. Les possibles diferències socials i culturals són superficials. Segona, he descobert que el model tradicional de «bon matrimoni», que es basava en una relació desigual entre l’home i la dona, està quedant desfasat. Sóc massa optimista? (Com em va dir un vell amic i col·lega: «Quan tens un martell, tot el que tens al teu voltant comença a agafar forma de clau»). Espero que no.

Començant per aquest nou enfocament de la dignitat humana, intentaré formular alguns principis bàsics que puguin servir de base per a la convivència entre persones adultes amb un esperit d’igualtat. En aquest capítol, no es donaran consells concrets (no té sentit substituir les velles regles per unes altres de noves), sinó que s’intentaran establir les bases per a l’experimentació i la transició. L’experiència m’ha ensenyat que el principi de la mateixa dignitat requereix un gran respecte per les diferències individuals, i qualsevol intent de generalitzar o simplificar en excés s’hauria de prendre amb molta precaució.

Diferència

Quan dues persones es coneixen, s’enamoren i decideixen iniciar una vida en comú, les diferències són més nombroses que les coincidències. Ho saben, però és com si l’amor adormís els seus sentits i els portés a un món de fantasia. En altres paraules, s’enganyen i s’obliguen a creure que el fet d’estimar-se i iniciar una vida plegats depèn de ser tan semblants com sigui possible. En la primera fase de la vida en comú, intenten assolir aquesta uniformitat rendint-se a favor del benefici de la unitat; al cap d’un cert temps, comencen a desitjar o exigir que l’altra part se sacrifiqui una mica com a prova d’amor i dedicació a la relació. Aquest és el model etern i universal. No es pot evitar, només interrompre.

Tanmateix, quan parlem dels nostres pares, de seguida sorgeixen dues grans diferències. La primera és que en la majoria dels casos són de gèneres oposats. I la segona és que tenen personalitats diferents.

Considero que les nostres «personalitats» són la suma de les nostres diferents estratègies de supervivència, que han estat modelades per les oportunitats i limitacions que vivim en la família i la cultura en què creixem. La nostra estratègia general de supervivència és una expressió de la manera com vam aprendre a tractar el conflicte entre integritat i cooperació perquè fos tan suportable com fos possible per a nosaltres i tan acceptable com fos possible per als nostres pares.

La nostra estratègia de supervivència sempre és, en part, autodestructiva. Independentment del que recordem de la nostra infància, tots vam ser ferits i desenvolupem un cert nombre de formes poc saludables de tractar-nos. Alguns ens refugiem en la solitud; d’altres intentem unir-nos amb els pares, i d’altres busquen formes més o menys còmodes entre aquests dos extrems.

Cal recordar que el nostre comportament autodestructiu també és destructiu per a les persones que ens són més properes i per a la relació que hi mantenim. Quan ens comencen a estimar, aquestes persones se’ns obren i es converteixen en éssers vulnerables. Com que hem conviscut amb les nostres tendències autodestructives durant molt de temps, sovint ens fem immunes al dolor que ens causen o ens resignem a suportar-ho. Però el nostre comportament autodestructiu i les seves conseqüències causen una forta impressió en les nostres parelles, i en els nostres fills, que ens coneixen des de fa menys temps. L’estratègia de supervivència adequada en la nostra família d’origen poques vegades és l’estratègia que hem d’adoptar en la nova família. Cometem un error si considerem que la nostra estratègia de supervivència inicial és una estratègia de vida.

Com podem transformar la nostra estratègia de supervivència en una estratègia de vida? Necessitem dos ingredients: l’amor que rebem dels altres i el nostre desig de ser tan valuosos com sigui possible en les seves vides. I després hem de treballar molt per aconseguir aquesta transformació.

Si creem una família per primera vegada abans d’arribar als trenta o trenta-cinc anys, ni coneixem l’altra persona ni ens coneixem a nosaltres mateixos. Només coneixem les nostres personalitats, que, tal com s’ha esmentat, són les nostres estratègies individuals de supervivència. No reconeixem les nostres diferències. El fet d’estar enamorats ens omple d’un sentiment de benestar, envers nosaltres mateixos i la nostra relació, i per tant és natural que no pensem que aviat haurem de començar a desenvolupar-nos i canviar.

En les generacions anteriors, la cultura no exigia que la gent es desenvolupés; la gent s’havia d’adaptar. Quan dues persones s’unien per formar una família, la nova família exigia el mateix que s’exigia en la d’origen: sacrifici personal. Les persones havien de relegar les seves necessitats pel bé dels altres.

En la família moderna, en què les relacions es basen en la mateixa dignitat, les exigències són força diferents: una relació constructiva amb la parella i els fills exigeix que ens vulguem desenvolupar com a éssers humans. Però aquest desenvolupament no ha d’estar motivat per les condicions imposades pels altres membres de la família, sinó que ha d’estar motivat per evitar-ne el sofriment.

Com que en la majoria dels casos les nostres estratègies de supervivència són força idiosincràtiques, el temps necessari per desenvolupar-nos i l’oposició que trobem al llarg del camí també dependran de cada persona. La nostra parella pot ser més o menys pacient, i més o menys sensible, al nostre patiment. No obstant això, els nens demostren un grau d’inhibició baix. Ens asseguren, amb proves molt evidents, que som perfectes i totpoderosos. Com més compromesos estiguem a desenvolupar aspectes de les nostres personalitats, menys autodestructius seran els nostres fills. La reciprocitat substitueix la unilateralitat.

Moltes parelles consideren les seves diferències una font d’inspiració. Tot i així, quan ens convertim en pares i el desenvolupament de la nova vida depèn molt directament de l’equilibri, sovint vivim aquestes diferències com un contratemps, no com una font d’inspiració. De vegades, és positiu recordar-nos mútuament que quan dos adults es converteixen en pares, els més afortunats tenen, entre els dos, una tercera part –aproximadament– de l’experiència i els coneixements necessaris per dur a terme un treball més o menys competent pel que fa a l’educació del fill. Aquest coneixement sorgeix del que aprenen l’un de l’altre, i del que el fill els ensenya mitjançant la informació competent que els va donant a mesura que es va fent gran.

Els conflictes sorgeixen de la naturalesa del procés d’aprenentatge. En conseqüència, hem de saber com utilitzar els conflictes d’una manera positiva en comptes d’utilitzar-los per determinar qui «té la raó».

Vegem un exemple que els resultarà familiar a tots els que han estat pares per primera vegada:

 

Ella: No pot ser bo que plori cada vegada que la canvies. Per què has de ser tan brusc amb ella?

Ell: Quan cal canviar-la, cal canviar-la. Potser tu tens temps de jugar hores i hores amb ella cada vegada que ho fas, però em sembla que ha d’aprendre que algunes coses s’han de fer i punt.

Ella: D’acord, però suposo que t’adones que per a ella no és massa divertit.

Ell: Jo no estic parlant del que és divertit i del que no ho és. El que dic és que hi ha algunes coses que s’han de fer i punt. I després ja hi haurà temps per jugar. Què creus que passa a la guarderia? Creus que tenen temps per dedicar-li una atenció especial?

Aquest conflicte és molt comú, ja que hi ha dues actituds diferents (la masculina i la femenina) que estan enfrontades. Determinar qui té la raó és l’aspecte menys important d’aquest conflicte. El que és fonamental és que aquestes dues persones estan condemnant la manera de fer de l’altre: «Ets massa brusc!», «No tens una visió real de les coses!».

Suposem que el conflicte hagués pres altres rumbs:

 

Ella: No pot ser bo que plori cada vegada que la canvies. Per què has de ser tan brusc amb ella?

Ell: Potser no faig les coses com tu vols, però és la meva manera de fer-les. D’acord?

Ella: Sí, sí, d’acord.

Aquesta versió és un exemple del que passa quan el respecte per les diferències personals es redueix a una simple frase. A primera vista, pot semblar que aquesta parella ha arribat a un compromís; però, de fet, el seu diàleg es caracteritza per una manca de contacte que posa de manifest el nostre sentit de l’individualisme. El pare està sol amb la seva actitud; la mare, amb la seva preocupació (i mentrestant la nena continua plorant). El conflicte ha estat desposseït de qualsevol llenguatge expressiu i de sentiments, però la resolució queda molt lluny.

Perquè el diàleg entre aquests dos pares tingui sentit i sigui constructiu, ha de ser personal, ha d’estar relacionat amb les dues persones que són. En part, és justificable defensar que les actituds són personals i que les discussions sobre aquestes actituds poden ser constructives, però el requisit bàsic per a aquestes converses és que siguin purament intel·lectuals. I això no acostuma a passar, sobretot si el tema de debat és la forma de convivència dels pares i la manera de tractar els fills.

En aquest cas, com que el conflicte tracta sobre el patiment i la frustració personal, els pares haurien d’utilitzar un llenguatge personal.

 

Ella: Escolta, m’entristeix que l’Emma sempre plori quan la canvies. En podem parlar?

Ell: Sí, és clar. He tornat a fer alguna cosa malament?

Ella: No sé si està malament. L’únic que sé és que cada vegada m’entristeix i que tinc ganes d’interrompre’t i ajudar-te a estar millor amb ella. No sé si et molestaria que interferís, i per això n’hem de parlar ara. Necessito saber què en penses tu.

Ell: A mi no em sembla un problema. Preferiria que rigués tota l’estona, però cal canviar-la.

Ella: Potser no som tan diferents l’un de l’altre. Et sembla bé que et faci un parell de suggeriments?

Ell: No, la veritat és que no gaire... La veritat és que no sé si ho puc fer d’una altra manera... que no sigui la meva manera, vull dir.

En la majoria dels conflictes que arriben a aquest punt, seria bo que la parella deixés de parlar en aquest moment. Les dues parts s’han escoltat i han respectat els límits de l’altra. Han dit la seva en lloc d’intentar convèncer l’altra part. Cal recordar que la «musicalitat» de la conversa és més important per al benestar de la família que el fet d’arribar a un possible acord o conclusió. Sovint, pensem que avançarem més de pressa si els conflictes es resolen arribant a una conclusió, però això poques vegades passa. En la majoria dels casos, la recerca d’una solució provoca el bloqueig del desenvolupament personal. És possible que l’Emma es continuï mostrant frustrada i enfadada amb el seu pare durant les properes setmanes o els propers mesos, però és molt millor per a ella conviure amb els seus sentiments que ser una arma en la lluita de poder dels seus pares.

Tornem al primer intent de la mare de l’Emma d’alterar la interacció destructiva present en la família: «No pot ser bo que plori cada vegada que la canvies. Per què has de ser tan brusc amb ella?». El que en realitat vol dir és: «Ho estàs fent malament, ets massa brusc amb l’Emma».

El seu primer comentari és un bon exemple que el contingut és sempre menys important que el procés en la interacció entre dues persones. Suposem que la mare té raó: la interacció entre pare i filla no és l’adequada, perquè el pare la tracta sense comprensió ni simpatia, com si fos una tasca més que s’ha de fer. No obstant això, cal destacar que el to i la forma del comentari de la mare és tan insensible i ofensiu com el comportament del qual acusa el marit. Per tant, la seva afirmació perd credibilitat. En comptes de resoldre un problema en la família, el que fa és multiplicar-lo per dos. A més, la manera com tracta la seva filla sortirà perjudicada si no descobreix una forma de combinar l’atenció a la seva filla amb la consideració cap a la seva parella.

Paradoxalment, parla amb el seu company d’aquesta manera perquè els seus pares li parlaven així quan era petita i necessitava que la corregissin. Recorda el patiment pel qual va haver de passar (per això parla en nom de la seva filla), però és una qüestió de temps que tracti la seva filla de la mateixa manera. La mare, com tots nosaltres, actua d’una manera destructiva per culpa de les seves bones intencions. Però quan els pares creen una família, són els responsables d’intentar superar el passat. Han d’intentar deixar enrere les accions i actituds inútils que van sorgir de l’amor que van sentir envers els seus pares.

Lideratge compartit

Hi ha diferents models de lideratge familiar. A l’Europa contemporània, algunes famílies tenen en el seu regne un tirà domèstic dominant, patriarcal, i d’altres, una «Mare Terra» gentil i decidida. Alguns pares es consideren un duo democràtic que pren totes les decisions conjuntament; d’altres es consideren colíders que delimiten amb respecte les seves propietats, en les quals poden exercir el seu poder personal. Altres pares lluiten per cada centímetre de territori i per cada gram de poder. I algunes famílies conceben la paternitat com un concepte en què cadascun dels progenitors té una mateixa dignitat.

Aquests models de lideratge es basen en dues premisses. La primera és que dones i homes són iguals pel que fa a la seva vida social, política i econòmica. La segona és la idea que homes i pares han de compartir una responsabilitat activa en el funcionament diari de la llar; és a dir, han d’estar emocionalment integrats en la família i tenir un paper quotidià actiu en l’atenció als nens. En vista de la tradició històrica de la família a Europa, aquest és un concepte revolucionari.

Homes i pares han tingut sempre àrees de responsabilitat importants tant dins de la família com amb relació a ella. Però, han estat poques les vegades que han participat en la vida quotidiana que comparteixen mares i fills. De fet, en la no tan llunyana dècada de 1930, els experts danesos en educació recomanaven que els infants sopessin abans que els pares tornessin de treballar. Es considerava un fet no desitjable que el cap i proveïdor de la família compartís l’àpat principal amb nens petits.

El lideratge compartit es caracteritza pel fet que tant el pare com la mare són capaços d’assumir tots els rols necessaris en la família i accepten que aquests rols se solapin sempre que sigui necessari. Fins i tot si, amb el temps, parelles que viuen juntes estableixen formes de compartir les responsabilitats segons els seus interessos i capacitats, es tracta d’un acord amb àrees específiques de responsabilitat. Per exemple, en algunes famílies, l’home té cura del camp, dels animals i de les màquines, mentre que la dona atén els fills, la casa i el jardí. Aquest acord, amb àrees específiques de responsabilitat, evidentment es pot basar en un gran sentit de la dignitat i el respecte, però no és un exemple de lideratge compartit.

A més, el lideratge compartit sorgeix de la creença que els dos adults tenen els mateixos drets en la presa de decisions, i que les decisions són preses conjuntament o per l’adult més competent en aquesta àrea específica. Aquest acord difereix del concepte de famílies democràtiques, en les quals cada decisió es debat i es decideix en comú. Les decisions preses per un membre adult reben el suport de l’altre, fins i tot en els casos en què hi ha una diferència d’opinió. En les famílies en què el lideratge és compartit, el desacord i les diferències d’opinió sovint es presenten sota la forma d’intercanvi d’informació un cop ja s’han pres les decisions; no són manifestacions d’una lluita pel poder. L’objectiu de les negociacions no és demostrar qui té la raó, sinó expressar una opinió i que aquesta opinió es consideri seriosament.

Pel que fa a la paternitat, el lideratge compartit s’inicia amb la idea que tant els pares com els fills tenen diferents límits i necessitats. No es basa en l’acord dels pares sobre límits i regles, sinó en el principi que qualsevol individu té dret que se’l consideri seriosament.

Aquest tipus de famílies rep el nom de família postdemocràtica, en què la presa de decisions té més importància que les mateixes decisions, i en què les minories s’involucren i no es marginen. Cada vegada més famílies evolucionen cap a aquest tipus de lideratge.

Amb tot, un dels problemes que troben aquestes famílies és que són pioneres. Cap de les institucions (polítiques o privades) de la societat no els ofereix models per seguir. Aquest és un dels molts motius que provoquen que el lideratge compartit no es pugui establir d’una manera sistemàtica en les famílies individuals; molt al contrari, evoluciona com un procés lent que variarà segons el desenvolupament de cada membre de la família.

Relació i paternitat

En el passat, quan una parella tenia el primer fill, l’home acostumava a mantenir la seva feina. Només se n’esperava que afegís la responsabilitat de ser pare als altres rols, i es veia més obligat a sostenir la família. Quan una dona es convertia en mare, el seu estatus patia un canvi més radical: en molts casos, havia de deixar de banda la seva independència i les seves necessitats com a dona pel bé de la seva responsabilitat maternal, fet que es mantenia durant la resta de la vida (amb l’arribada, anys més tard, del paper d’àvia).

Aquests rols encara es mantenen en moltes parts del món; la idea d’una reescriptura del guió familiar és relativament nova. Només en certs països la dona ha començat a considerar el seu rol tradicional una limitació social i existencial. Moltes vegades, els homes també han començat a qüestionar el seu rol després que ho fessin elles.

Tot i així, la rigidesa dels rols de mare i de pare no sols està determinada històricament. L’experiència de tenir un fill és un fet tan important i provoca un trastorn emocional tan considerable que gran part de les parelles de seguida es comencen a identificar amb aquests rols particulars. Hi ha qui deixa d’utilitzar els noms de pila per anomenar-se papa i mama.

Per a la majoria de nosaltres, la paternitat centra de sobte gran part de les nostres vides, de manera que la nostra relació tendeix a passar a un segon pla durant uns quants anys. Teòricament es pot afirmar que aquest debilitament de la relació entre els pares (amb el sentiment consegüent de pèrdua i frustració) també comporta un desavantatge per als infants. Hi ha un aspecte particular de la relació entre els pares que és summament important per a la paternitat i per a les possibilitats que tenen els pares de tractar i resoldre els conflictes relacionats amb els seus fills: els membres adults de la família han de ser capaços de parlar l’un amb l’altre com a home i dona, com a amics i amants, com dues persones que tenen la seva identitat personal. Si a una dona no li agrada com el seu marit ajuda el fill a fer els deures, és important que s’hi dirigeixi com a amiga i companya, no com la mare del seu fill. Si una dona està preocupada pel que fa la seva filla adolescent fora de casa, és important que l’home escolti les preocupacions de la seva dona com a marit, no com el pare de la seva filla. El rol de pares és més adequat per a la interacció amb els fills. En la interacció entre adults, és bàsic que els adults es representin a ells mateixos.

Aquesta idea no sols és important per mantenir l’amistat i l’aspecte eròtic de qualsevol relació; paradoxalment, també és fonamental per assegurar el nostre desenvolupament com a pares i com a éssers humans. Si quan parlem amb la nostra parella sobre la nostra relació ho fem assumint els rols de pare i mare, sens dubte col·loquem els fills en el centre de la conversa, que, per tant, girarà entorn del que els fills fan o deixen de fer. Per desenvolupar-nos com a éssers humans, i així educar els nostres fills de la manera més adequada, hem de parlar sobre nosaltres. És evident que els fills ens poden servir com a punt de partida d’aquestes xerrades, però no en poden ser l’objecte perpetu.

És molt fàcil oblidar aquest principi; per això, ens necessitem mútuament per recordar-ho. A part de ser mares i pares, també som homes i dones individuals amb els nostres sentiments, experiències, necessitats, històries i somnis; homes i dones que existeixen més enllà dels nostres rols de pares. Ens podem ajudar a recordar aquesta realitat anant al cinema, fent una escapada un cap de setmana o sortint a sopar. Però també és bona idea fer atenció a les converses que han durat més d’una hora i que s’han centrat exclusivament en els nens.

De vegades conec pares que creuen que l’única manera que tenen de desenvolupar-se com a individus és trobar possibilitats de creixement fora de casa. Aquesta idea comporta l’inici d’un cercle viciós. Els pares senten que es converteixen en persones menys importants per a l’altre membre de la parella, que ja no són el punt central de la seva vida. Això succeeix no perquè realment no siguin importants, sinó perquè no són capaços d’imaginar-se un escenari familiar diferent. En canvi, altres persones noten que la recerca de noves experiències fora de la família és una amenaça. Però, en realitat, l’amenaça real del matrimoni és la falta de consciència en una parella de les possibilitats que hi ha de millorar la seva relació.

La meva experiència m’ha ensenyat que hi ha molt poques coses que tinguin un impacte tan positiu en la nostra existència individual com el fet de tenir una relació d’amor, compromesa i que ens inspiri existencialment. D’alguna manera, només des de fa poc temps les famílies han considerat aquest objectiu una prioritat. Encara hi ha un gran nombre de famílies que destaquen negativament pel potencial humà infrautilitzat.

Reciprocitat, el mateix respecte

Suposo que els éssers humans sempre han experimentat un sentiment de fascinació, respecte i responsabilitat davant la primera visió de la nova vida que han creat. El desig i l’impuls de protegir i estimar el nadó, i la voluntat de donar-li una bona vida surten com el sol en el nostre interior. Fins i tot les persones que han tingut una infància desgraciada i no se senten feliços amb la seva vida actual noten aquest impuls.

No obstant això, l’impuls de donar és recíproc. Els nens també el senten cap a nosaltres. Aquest és un concepte que hem d’aprendre. Els nens ens permeten sentir-nos valuosos gràcies a la seva existència, que alhora els permet sentir-se valuosos.

Això només és possible quan aprenem a ser menys egoistes i a reconèixer la competència personal dels nostres fills com un regal que ens donen; un regal que no saben que ens ofereixen fins que l’acceptem. Si no aprenem aquest concepte bàsic, creixeran creient que no tenen altre valor que el que es pot expressar amb les notes de l’escola i l’èxit social. Això els fa mal, i, a més, no els ajuda a convertir-se en membres productius de la societat.

Per estrany que pugui semblar, sempre hem estat conscients del regal de la seva competència, encara que tradicionalment només ho hem reconegut la meitat de les vegades. Quan els nens es porten bé i es desenvolupen sense problemes, ho interpretem com a senyals del nostre valor i competència, als quals responem dient als nostres fills com en són, de «bons». Però quan els nens són incontrolables, dolents, rabiüts i destructius reaccionem pensant que pot ser per alguna cosa que no hàgim fet, de manera que reconeixem parcialment la nostra incompetència. Però sempre hem cregut que el millor era «donar» més: més atenció, més amor, més restriccions, més càstigs corporals, més control.

Hi ha dues explicacions a aquest fet. La primera és cultural: tendim a fer el que fan els altres. La segona és que quan notem que no som tan vàlids en les nostres relacions com ens agradaria ser, reaccionem d’una manera agressiva, ens enfadem, ens tornem violents. A més, en els casos en què estan en joc aspectes fonamentals (amb relació als nostres fills i la nostra parella), les nostres reaccions són més violentes. Qüestionem el valor que tenen per a nosaltres i els castiguem perquè no ens sentim prou valorats.

Això és el que ocorre quan els nens petits ensopeguen amb alguna cosa quan van per la vorera. Els estirem pel braç i els cridem: «Mira per on camines!». Quan el nostre fill de 5 anys ve plorant per tercera vegada amb una ferida al genoll, li diem: «Has d’aprendre a mirar per on vas!». Quan els mestres ens diuen que els nostres fills no compleixen les expectatives, ens enfadem amb ells, amb els nostres fills o amb ambdues parts. Quan el nostre matrimoni es troba en un punt mort, en culpem la nostra parella; quan no podem fer front a la vida, en culpem els nostres pares o la societat. Les úniques persones que no segueixen aquest tipus de comportament són les que han après a empassar-se la ira, a girar-la cap a elles mateixes en forma de sentiments de culpa, depressió i autocàstig.

Amb relació als nens, hem après que els hem d’escoltar, reconèixer-ne la competència i aprendre’n per així poder ser tan valuosos per a ells com volem. Quan el comportament dels nostres fills ens fa sentir menys valuosos, la majoria de les vegades és perquè no ho som; és a dir, abans del conflicte no vam ser capaços de transformar el nostre sentiment d’afecte en un comportament afectuós, no vam saber transformar les nostres bones intencions en una relació profitosa.

Aquesta no és una situació que puguem canviar immediatament fent només un parell de coses. L’únic que podem fer és obrir-nos als nostres fills i intentar descodificar la informació que ens donen d’una manera espontània o demorada (a causa de la fidelitat que ens tenen). Els nens no intenten ensenyar-nos res; no segueixen una teoria educativa. Es limiten a conviure amb nosaltres i a dir-nos com senten les coses.

La majoria de persones ens desenvolupem tan a poc a poc com a éssers humans que no deixem d’enfadar-nos fins que els nostres fills ja s’han convertit en persones adultes. Aprendre a canviar la nostra percepció és complicat i requereix temps. Però no és dolent prendre’ns el temps necessari, sempre que no continuem creient que la culpa és dels nostres fills.

Una vegada, el pare d’un nen violent i incontrolable de 7 anys em va mirar als ulls i em va preguntar, exactament amb la mateixa desesperació i expressió desafiant que el seu fill havia heretat: «Realment cal pensar tant què cal dir a un nen d’aquesta edat? Els meus pares no em van dir mai res que no fos un NO!». Suposo que cap dels meus lectors no se sorprendrà en saber que la meva resposta va ser: «Sí!».

Agraïments

Les teories i molts dels exemples utilitzats en aquest llibre són el fruit de la meva feina a l’Institut Kempler d’Escandinàvia a Dinamarca. Vull expressar el meu agraïment més sincer al Dr. Walter Kempler, que faig extensiu a la resta de membres de l’Institut, per la seva inspiració i la seva confiança constant en mi durant tots els anys en què jo confiava poc en mi mateix.

També he de donar les gràcies a les famílies de diferents llocs del món que m’han deixat entrar en la seva vida personal i privada. Recordo amb una claredat vergonyosa els meus prejudicis en el moment de conèixer-les per primera vegada: famílies del Japó i de països islàmics, famílies de diferents orígens ètnics als camps de refugiats de Croàcia, famílies americanes destrossades per l’alcoholisme, entre d’altres.

El meu fill, de 26 anys –una persona adulta, ja–, m’ha ajudat a integrar les meves experiències com només ho pot fer algú que busca d’una manera oberta i honesta el seu propi camí en la vida. La meva dona també m’ha ajudat molt, ja que la seva existència em fa veure el que espero que siguin les últimes reminiscències del meu egoisme infantil.

Introducció

Com moltes de les persones de la meva edat, em vaig adonar als 20 anys que la manera com la generació dels meus pares (i les generacions precedents) concebia l’estructura familiar i l’educació dels fills no era gaire correcta.

Al llarg de la dècada següent, durant l’etapa en què em vaig formar com a terapeuta familiar (en treballar amb els anomenats nens i joves amb desajustos i amb mares solteres), vaig veure que les meves idees sobre la família i l’educació dels fills no eren ni millors ni pitjors que les dels meus pares. De fet, els nostres conceptes compartien els mateixos punts febles. En primer lloc, no tenien una base ètica. I, en segon lloc, estaven formulats sobre un pressupòsit arrogant i polaritzador: hi ha gent que té raó perquè actua seguint unes actituds correctes i hi ha gent que no en té perquè actua seguint unes actituds equivocades. Aquesta tendència a classificar també la veia en els comentaris que feien els meus companys i clients sobre la meva feina. Alguns pensaven que la feia bé, d’altres, no. Ingènuament, creia que tot aniria bé, sempre que el primer grup fos més nombrós que el segon. Va passar un cert temps fins que vaig entendre que hauria d’haver escoltat les veus disconformes. No ho vaig fer fins que vaig ser pare i vaig poder experimentar la meva pròpia incompetència. Aleshores vaig començar a aprendre; fins a aquell moment havia romàs en un període de formació.

Abans de ser pare, creia que les famílies s’havien de basar en la tolerància i la comprensió, i que les relacions paternofilials havien de ser democràtiques. Aquest era el concepte oposat a una educació fèrria, moralista i intolerant, que sabia que era destructiva per a la vitalitat i l’autoestima dels infants. Però, a mesura que passava temps amb el meu fill, i després de molta feina diària amb famílies amb fills, em vaig anar adonant de la superficialitat dels meus conceptes. És evident que la nostra idea del paper dels nens en el si de les famílies i de la societat ha evolucionat enormement des que jo era petit. La nostra concepció de la naturalesa humana, les nostres formes de càstig i les nostres idees sobre la moral educativa i pública s’han humanitzat i ara són menys restrictives. No obstant això, he pres consciència de dos factors que m’han canviat i m’han fet mal tant professionalment com personalment. En la meva tasca com a professor i tutor he vist massa vegades que els pares no podien continuar endavant. Es reunien amb terapeutes per parlar dels seus fills i sortien de les trobades sentint-se com uns perdedors, incapaços de decidir quines mesures havien de prendre i més desorientats que quan hi havien arribat. Els terapeutes, al seu torn, sortien de les reunions sentint-se inútils i incompetents. Tot i així, obligats per la força del costum, continuaven treballant segons la psicologia tradicional, més preocupada per buscar problemes que per trobar solucions.

Com a terapeuta familiar, he pogut comprovar que els nens i adolescents encara havien de fer front a la part més dura d’aquesta manca de connexió entre pares i terapeutes. Encara avui en dia, carreguem els nens amb una responsabilitat que pocs pares, polítics, educadors, professors o terapeutes volen per a ells mateixos. Tanmateix, no ho fem de mala fe; estimem els nostres fills i creiem que necessiten afrontar aquesta responsabilitat per així créixer i madurar. Però aquesta lògica és equivocada. El nostre concepte fonamental sobre quin tipus d’éssers són els nens no és correcte.

La psicòloga sueca Margaretha Berg Brodén ha expressat aquesta idea en una sola frase, que a més ha servit d’inspiració per al títol d’aquest llibre: «Potser ens hem equivocat; potser els nens són persones competents».

La idea de Brodén sorgeix del context científic del seu treball i del seu gran interès per la interacció primerenca entre nens i pares. Atès que la meva professió és la de metge i no la d’investigador, i atès que la meva àrea d’experiència és la interacció entre nens i adults en el sentit més ampli del terme, les meves idees difereixen una mica de les de la psicòloga Brodén.

En la meva opinió, hem comès un error important en assumir que els infants són persones reals des del moment que neixen. En els textos científics i populars es tendeix a considerar els nens éssers en potència (més que éssers reals) i semiéssers antisocials. En conseqüència, assumim, en primer lloc, que aquests éssers necessiten estar subjectes a una influència i una manipulació considerables dels adults i, en segon lloc, que han d’arribar a una edat concreta per assolir la categoria de persones reals com els adults. En altres paraules, admetem el supòsit que els adults han de trobar la manera d’educar els nens perquè aprenguin a comportar-se com a persones reals (és a dir, com a adults). Així, doncs, hem identificat uns mètodes educatius concrets i els hem classificat en una gamma, des dels més permissius fins als més autoritaris. No obstant això, no ens hem qüestionat mai la validesa d’aquest supòsit.

En aquest llibre es qüestiona aquest supòsit. Crec que bona part del que hem entès tradicionalment com a educació és superflu i perjudicial. A més, no és una cosa que perjudiqui només els infants, sinó que també afecta els adults, ja que n’impedeix el creixement i el desenvolupament. Així mateix, influeix negativament en la qualitat de les relacions entre nens i adults. Si perpetuem aquest principi i no el posem en dubte, estem creant un cercle viciós que també interfereix en els nostres conceptes d’educació, rehabilitació i política social relatius als nens i a les famílies.

Fa vint-i-cinc anys, la meva generació va participar en la creació d’una distància il·lusòria entre l’individu i la societat. Era la conseqüència lògica de la nostra ruptura amb l’autoritat. Així i tot, aquesta distància ha persistit durant tots aquests anys i s’ha convertit en una cosa cada vegada més perillosa, sobretot si tenim en compte que la política s’ha reduït a aspectes purament econòmics. Potser ara és més cert que mai que la nostra manera d’actuar davant els nostres fills determinarà el futur del món. S’ha incrementat l’accés a la informació fins al punt que, difícilment, la nostra actitud hipòcrita en l’educació dels fills quedarà impune. És a dir, tot i que prediquem sobre ecologia, solidaritat i pacifisme quan ens referim a la política mundial, tractem els nens i els adolescents d’una manera violenta. Durant molts anys, he tingut la sort de viatjar i treballar en cultures diferents. Aquests viatges m’han ensenyat que la manera com les relacions entre nens i adults han canviat a Escandinàvia pot servir de model per a altres països. Les persones que visiten els països escandinaus potser observen que alguns adults tracten els infants d’una manera que, a primera vista, pot semblar dèbil, confusa i sense sentit. Però, en el fons, aquestes relacions contenen la llavor del que només es pot entendre com un gran avenç en el desenvolupament humà. Per primera vegada en l’època moderna, els adults consideren seriosament, des d’un punt de vista exempt de dogmatisme i autoritarisme, el dret inalienable de l’individu al creixement personal. Per primera vegada, tenim la base per creure que la llibertat existencial de cada individu no representa una amenaça per a la comunitat, sinó que és un aspecte fonamental per mantenir el bon estat de salut de la comunitat.

Els adults i els nens es poden relacionar de moltes i diverses maneres. Així mateix, s’observen grans diferències entre famílies d’Europa i d’Amèrica, però també dins de continents: les famílies del nord d’Europa són diferents de les del sud, que, al seu torn, difereixen de les de l’Europa de l’Est. D’altra banda, podem trobar diferències entre regions d’un mateix país. Òbviament, la cultura, la història política i les creences religioses són un aspecte important de la consciència de cada nació. Les persones que acaben d’arribar a un país acostumen a adonar-se d’aquestes diferències. A Dinamarca he sentit a dir moltes vegades a alguns immigrants que no volen que els seus fills siguin com els nens danesos i, alhora, els danesos s’escandalitzen davant el tracte físic existent en les famílies de l’Europa meridional.

Aquestes diferències, per elles mateixes, ja són prou difícils de tractar. Però la tendència, en especial als Estats Units i a molts països europeus, és crear societats multiètniques i multinacionals. Per això, crec que és important que siguem capaços de veure-hi més enllà d’aquestes diferències determinades culturalment. La importància social de la família varia entre diferents cultures, però la seva importància existencial sempre és la mateixa. La satisfacció que obtenim de les relacions sanes i constructives (i el dolor que patim per culpa de les relacions destructives) sempre és la mateixa, a tot el món, tot i que es pugui expressar de maneres diferents.

En aquest llibre compararé el que és «vell» amb el que és «nou», sense ànim de criticar el que és vell, sinó amb l’objectiu d’identificar possibilitats concretes d’acció. En la meva feina diària amb famílies i professionals de la salut mental, he observat que molts pares tenen una mentalitat molt oberta. Interiorment saben que actuen d’una manera inadequada, però són incapaços de canviar perquè necessiten consells concrets. No obstant això, atès que el paradigma d’interacció que es proposa en aquest llibre és radicalment nou, encara no hi ha models que ens serveixin d’exemple. La psicologia tradicional qüestiona sovint les emocions de les persones: com estimen els pares els seus fills? Com odia un nen el seu pare? Està molt enfadada la filla amb la seva mare? Aquestes preguntes són importants, ja que permeten que la gent expressi un dolor real. Però voldria destacar el fet que no he conegut mai pares que no estimessin els seus fills ni fills que no se sentissin units als seus pares. Tot i així, he conegut molts pares i fills que són incapaços d’expressar els seus sentiments d’amor mutu amb un comportament realment afectuós. Per primera vegada, estem preparats per crear relacions genuïnes que confereixin la mateixa dignitat a homes i dones, a adults i nens. En la història de la humanitat no havia succeït mai a una escala tan gran. La demanda d’un mateix nivell de dignitat també implica que hi hagi franquesa i respecte cap a la diferència, la qual cosa comporta que hem de deixar de banda moltes de les nostres idees sobre el que està bé i el que està malament. No podem continuar substituint un model educatiu per un altre; no podem, simplement, continuar actualitzant els nostres conceptes erronis. Junts, amb els nostres fills i néts, estem explorant un territori del tot nou.