Teresa Tort Videllet
Nascuda a Tortosa el 1967. Ebrenca a la diàspora. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Fa trenta anys que treballa difonent la llengua catalana: primer al Termcat i des del 1991 al Consorci per a la Normalització Lingüística.
Col·laboradora en publicacions locals i mitjans digitals diversos; actualment a Racó Català i a L’Eco de Sitges. Autora del blog de VilaWeb «Agafada al vol» sobre paraules pròpies del parlar tortosí. Ha obtingut premis per relats breus i alguns han estat publicats en llibres col·lectius.
Al llarg d’aquestes pàgines es descriuen escenes de vida que prenen com a protagonista una paraula concreta, generalment ebrenca o particular d’alguna altra contrada. Cada paraula, agafada al vol, constitueix l’oportunitat per a reflexionar sobre la comunitat de parlants, sobre com s’aprèn una llengua o sobre algun fenomen lingüístic específic. Les paraules particulars triades per a aquest recull també reivindiquen el poder estètic del llenguatge. Altres vegades, un mot és simplement el fil que estira cap al present una experiència que havia quedat adormida en algun lloc remot de la memòria.
Encara ara la variació lingüística continua bategant amb vigor a les Terres de l’Ebre. Les maneres de dir distintes se sustenten en unes raïls que s’enfonsen en la profunditat dels segles i que s’enllacen sovint amb les de les terres aragoneses i valencianes. Aquest recull és una oda a la parla col·loquial d’una terra que ha sortit de la invisibilitat per sempre.
• Col·lecció De Cent en Cent – 56 •
Agafades al vol
Primera edició: octubre del 2019
© del text: Teresa Tort Videllet
© de les il·lustracions: Laura Borràs Dalmau
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ePub: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-897-0
Als que estimen les paraules
L’expressió «agafada al vol» té un punt d’improvisació, de rapidesa i reflex mentals, però és també —i això defineix molt bé Teresa Tort— l’escolta activa: parar l’orella.
Em feu molt de goig que Teresa em demanara que li escriguera el pròleg del seu llibre perquè em fa il·lusió tot allò que m’arriba d’ella: reflexions curtes i emotives al voltant de la llengua que ens uneix, però també de la societat que retrata, la que fem i la que férem. Agafada al vol, cada paraula permet un estudi breu de la nostra història lingüística, de la variació i dels usos.
Ebrenca al Garraf, sovint ens confessa l’estranyesa amb què encara sorprenen els mots catalans que no són de la variant central. Com a valenciana, no puc sinó donar-li la raó en aquella sensació de saber que en la relació un dels dos estima més.
Vaig assistir al procés de creació de la primera paraula del llibre: fardatxo. Teresa assistia a unes jornades a València que havia organitzat jo i que clogueren amb una passejada per la València modernista. La primera parada fou la Casa dels Dracs. En la façana apareixen els rèptils que donen nom a la casa: uns fardatxos. Em retornà l’amabilitat que tinguí amb ella en forma d’entrada al seu blog. Mai no m’havien donat les gràcies de forma tan agradable i instructiva!
Les expressions que trobareu al llibre segueixen un esquema de treball que, tot i sabut, t’enganxa sempre. Una anècdota, un viatge, una olor, un record… trau al present una expressió viva que ella analitza quant a l’extensió, els matisos i la presència en els diccionaris. Massa sovint poc present en el DIEC2, tot i que ja el recollia el DCVB i ara ho fa el DNV.
Trobareu a cada entrada un glop de saviesa i d’humanitat. La presència humana sempre hi és present: les amigues, la família, les companyes…, presències femenines molt sovint al voltant d’una taula que parlen sense ser conscients de la mirada astuta amb què Teresa les escolta. Conscientment, parant atenció.
Al primer bloc de les sis categories del llibre, a més de fardatxo, altres mots com oratge, rabosa o poalada li permeten reflexionar sobre la comunitat que bastim. Amb barandat, que agafa al vol en un espectacle de Pep Gimeno, Botifarra, recupera una de les paraules fonamentals, no per la importància, sinó per venir dels fonaments, del substrat.
El segon bloc, els aprenents, està dedicat als nouvinguts a la nostra llengua. Reflexions com en post, al voltant de la riquesa de la diversitat lingüística, o en saó, una de els paraules que més apreciem els valencians, que fa pensar en l’estima cap a la llengua comuna.
La riquesa lèxica de la nostra llengua s’amaga darrere de botja, llacor, somorda, bajoques o natros. Aquesta última, una reflexió valenta sobre les paraules amb geolocalitzador incorporat i la mesura amb què hem d’usar-les.
El quart bloc, l’objecte d’estudi, és l’apartat més lingüístic, amb reflexions al si de la llengua més que al voltant de la llengua. Per què disposem de paraules per a definir una part del cos com ara sofratge i altres llengües, no? També les semblances entre llengües llunyanes com el català i el xinés en prou i fenòmens com la dissimilació i l’analogia per explicar la variació de provessó.
Els blocs finals remeten a l’emoció estètica i als records. En el primer, són els mots qui suggereixen imatges, colors i olors; o potser és a l’inrevés. Com en el cas d’estalzí i el negre, o la lluita per salvar una espècie endèmica com en samaruc i l’evident analogia amb la nostra llengua.
El llibre acaba amb els records. El territori de l’enyor, com en el cas eixamorar i la bellesa desconeguda de les paraules que relaten accions quotidianes. I per acabar, amb la fragilitat aparent dels insectes, la gràcil formiga voladora, alada, esdevé un símbol de perseverança i coratge.
Tot un viatge per la nostra terra, la nostra llengua, un tribut als qui la parlem, als qui ens l’ensenyen, amb l’esperança que una reflexió sobre ella afavorirà la transmissió a la pròxima generació.
Immaculada Cerdà Sanchis
Les cent paraules que apareixen en aquest llibre han estat triades entre les més de dues-centes que he anat recopilant al llarg de més de cinc anys —del 2013 a començaments del 2018— al blog «Agafada al vol. Som les paraules que diem», registrat dins del canal de blogs de Més VilaWeb.
El model de llengua que he utilitzat en aquests textos correspon a l’estàndard formal, tot i utilitzar moltes particularitats lèxiques i morfològiques del dialecte tortosí. L’objectiu que m’ha mogut a usar aquesta varietat en llengua escrita ha estat assajar de visibilitzar una part de la variació lingüística que caracteritza el meu dialecte en un entorn de més formalitat que en el dels usos col·loquials, seguint les noves orientacions de la Gramàtica de la llengua catalana.
A part d’això, he escrit uns quants agraïments perquè tot el que fem ve d’un impuls. En aquest sentit, tinc la impressió que sense la difusió que Eugeni S. Reig va fer dels apunts del meu blog en el butlletí electrònic InfoMigjorn fins al 2015 no hagués arreplegat una collita tan abundant de comentaris i de visites, sobretot de part de lectors del País Valencià. De la mateixa manera, els continuadors de l’edició d’aquesta publicació des d’aleshores fins a avui dia han mantingut l’interès a destacar-hi les meues paraules agafades al vol, cosa que em fa molta il·lusió cada vegada que passa. A més, estic esvanida del pròleg que ha escrit Immaculada Cerdà, perquè hi explicita la força del vincle que ens lliga; l’amor per la llengua compartida. I sento igualment com un privilegi mostrar-vos en aquestes pàgines tres il·lustracions de Laura Borràs Dalmau, que des del començament de tot m’ha permès publicar altres imatges seues en el blog.
Acabo amb el reconeixement més sincer als informants —dels més pròxims i assidus als més ocasionals— que han eixamenat les paraules que he caçat al seu voltant. Gràcies per la inspiració.
L’autora
No som un quadre,
sinó un collage:
imatge de fragments multicolors,
trossets de tipografies diverses
retallades per l’atzar.
Una obra d’autor anònim
que s’ha engrandit a batzegades,
amb racons inconnexos
per traves ineluctables.
De lluny, fem goig.
Requerim empara, de prop.
5 DE MARÇ DE 2014
En siguem conscients o no, en parlem o no, ens cride l’atenció o ho ignorem amb sornegueria, les llengües ens ajunten o ens allunyen com poques coses al món. Ens ajunten perquè són un potent marcador grupal i un actiu cultural d’incalculable valor emocional i patrimonial; el resultat d’un procés de creació i transmissió col·lectiva únic. Per contra, ens allunyen en un context de fricció, de conflicte d’interessos o d’exercici de prepotència dels uns damunt dels altres.
València és una urbs que he descobert fa molt poc temps. Aquest estiu la vaig visitar per primera vegada, tot i que he viscut anys i anys a només un parell d’hores de distància en cotxe. Aquesta ciutat ens ha obert de nou les portes aquesta setmana en un escenari de reflexió per a promotors de les llengües perifèriques de l’Estat; un espai d’intercanvi d’entusiasmes, d’apostes engrescadores i de complicitats humanes. I de la mà dels amfitrions de Normalització Lingüística, alguns de nosaltres hem viscut experiències iniciàtiques: la primera mascletada a la plaça de l’Ajuntament plena com un ou i una impagable visita guiada per la ruta modernista del cap i casal.
Pel periple urbà, la nostra conductora experta, del club de viatges Fil-per-randa, ens va mostrar en un temps rècord l’evolució històrica de l’urbanisme valencià des del segle XIX ençà. Si en una mateixa persona s’ajunten la claredat, la correcció lingüística, la plasticitat en les explicacions i el bon tracte, el grup la segueix de manera incondicional. I aquest va ser el nostre cas.
Descobrir els tresors modernistes de la capital fallera ha estat una grata sorpresa. Al costat de la impressionant, futurista i faraònica Ciutat de les Arts i les Ciències i de la valuosa i ben conservada arquitectura gòtica del centre antic, resulta que aquesta capital ha mantingut, a més a més, una col·lecció preciosa d’edificis modernistes a la zona de l’Eixample.
Davant del primer edifici del nostre itinerari, la Casa dels Dragons, de l’arquitecte Cortina, la guia ens remarcava els diversos elements que fan singular aquest exemple de modernisme historicista, en què els dragons són un element imaginari recurrent. Els dragons o els fardatxos—ens diu.
Les similituds —sobretot fonètiques i lèxiques— entre les varietats valenciana i tortosina són tantes que hi ha poc espai per a la descoberta i l’estranyesa. I fardatxo és un altre punt de trobada més.
De fet, fardatxo és una paraula d’origen aragonès que diem, segons el DCVB, des de Gandesa fins a Elx. La forma estàndard corresponent és llangardaix; nom d’un rèptil sauri. Més enllà del diccionari, però, es tracta d’un animal fràgil i en perill d’extinció; la versió en miniatura del mític monstre de les llegendes que tant hem beatificat.
A partir d’ara, per a mi, serà també un dels emblemes que ajunten valencians i tortosins.
10 DE MAIG DE 2014
Travessant quilòmetres i quilòmetres de carreteres secundàries anem descobrint la idiosincràsia dels paisatges; les formes de vida explicitades en l’arquitectura de les edificacions i la manera de parlar dels habitants petrificada en els rètols oficials de les entrades i sortides de les poblacions.
La toponímia té un gran valor cultural, lingüístic i simbòlic. És per això que la connivència de dues versions d’un mateix nom de lloc també ens informa sobre el context polític del territori.
Vam començar el maig endinsant-nos pel Matarranya. Calaceit ens rebia en terra aragonesa de parla catalana. I la nostra mirada insaciable de bellesa filmava les muntanyes i les disposicions arbitràries dels arbres i dels sembrats de les grans extensions de paisatge intacte.
La destinació final que ens havíem fixat era la comarca d’Albarracín, plena de pobles diminuts que, el 1284, havien estat annexats a la força a la Corona Catalanoaragonesa pel rei Pere el Gran, segons les explicacions bastant sui generis de la jove guia turística que ens alliçonava sobre la història de la localitat que dona nom a aquest territori.
A la zona del Baix Aragó trobes uns canvis bruscos de paisatges: deu quilòmetres de seques pedres despullades són veïnes de deu quilòmetres d’exhuberants boscos frondosos. Ataüllar aquesta varietat de decorats ha estat un plaer autèntic. D’anada i de tornada a territori estrictament castellanoparlant, hem transitat per terres de parla catalana en què el verb ataüllar és una paraula compartida: les Terres de l’Ebre, la Franja de Ponent i l’Alt Maestrat. Per a il·lustrar-ne l’ús, el DCVB en recull sentits diferents: a Massalcoreig, calcular la distància i direcció d’una cosa per apuntar-li l’arma; a Tortosa, mirar o observar; a Vilafranca del Cid,1 amidar a ull l’extensió d’un camp. També ens diu que probablement prové de l’àrab tahūla, ‘peça de terra’.
Per tant, parlant de paisatges i de paraules que compartim, hem volgut posar aquest verb de protagonista d’aquesta crònica. De tota manera, no la volem acabar sense planydre’ns que a les àrees lingüístiques perifèriques és norma camuflar el topònim històric o presentar-lo, en el millor dels casos, com un sinònim complementari de la versió traduïda a la llengua hegemònica.
A l’Aragó, Calaceite per Calaceit; Beceite per Beseit; Valdeltormo per la Vall de Tormo i tants d’altres. Al País Valencià, Lucena del Cid per Llucena; Oropesa per Orpesa i tants d’altres. A la Catalunya del Nord, Bourg-Madame per la Guingueta d’Ix i tants d’altres. A Menorca, la insistent mania de fer prosperar Mahón per Maó.
Dins de l’àmbit del territori històric en què van nàixer segles enrere, no s’haurien de traduir mai els noms de les muntanyes, ni dels rius, ni dels pobles. De la mateixa manera que no traduïm els cognoms.
Fer prevaldre una forma no genuïna per damunt de la que ens parla dels orígens d’un lloc o d’una persona és una mostra de poc respecte i de voluntat d’esborrar el passat. I és una llàstima que tantes persones s’hi hagen avesat i ho acaben veient com la cosa més normal del món.
El nom sí que fa la cosa. I tant, que la fa.
1. Topònim recollit al DCVB, en lloc del topònim correcte que consta actualment al web de l’Ajuntament: Vilafranca.
30 DE NOVEMBRE DE 2014
Cada tria que fem davant d’un dilema té conseqüències. Les històries que conformen les nostres vides no són res més que el producte resultant de les decisions puntuals que anem prenent a cada moment.
En aquest sentit, els parlants d’un moment històric i d’un espai delimitat usen una modalitat lingüística que també és el resultat de les decisions que prèviament han pres tots els seus predecessors. I, alhora, són responsables del material lingüístic que acabaran traspassant als seus hereus.
Però les petites tries inconscients que els parlants prenen a cada instant estan sotmeses constantment a les forces de la gravetat: tenim un pòsit que no hem triat; estem sota la influència de la varietat lingüística que té més projecció i més estatus i l’ombra de les llengües hegemòniques del nostre context és molt potent en alguns àmbits d’ús. Per tant, les tries inconscients no són lliures.
Posaré un exemple concret per a il·lustrar aquesta digressió. En tortosí, fem servir dues paraules per a referir-nos a l’estat de l’atmosfera: temps i oratge. Temps té un ús molt més ampli, i com més va més. Per contra, oratge va perdent pistonada.
M’he parat a pensar-hi pel fet que fa tres dies que no para de ploure i que ma mare la va dir ahir veient, en una visita fugaç a Barcelona, un grup d’escoltes de set o vuit anys carregats de motxilles que anaven d’excursió ignorant les amenaces dels meteoròlegs:
—A on van en est oratge?
Si anem als diccionaris, veiem que la paraula temps té fins a nou o deu accepcions diferents i, de la paraula oratge, només n’hi apareixen dues; l’una i l’altra serveixen per a parlar, segons el DIEC, de «l’estat de l’atmosfera quant a la temperatura, la humitat, la nebulositat, el vent i tots els altres fenòmens meteorològics». I, aleshores, em pregunto: per què hem optat en estàndard per usar exclusivament la forma temps i no apareix mai als mitjans de comunicació catalans la forma oratge? Si tenim una forma específica preciosa, per què ens hem aferrat només a una que ja té tanta faena encarregada?
En castellà usen una sola paraula per a referir-se, d’una banda, al temps atmosfèric i, de l’altra, a la durada i successió de les coses. Però en francès en tenen dues de diferents; en anglès, també. I, de fet, en català, també. Però hi hem renunciat, almenys en la pràctica de la llengua estàndard.
Al País Valencià, oratge és pertot arreu. Evidentment, en llengua oral, però també als webs institucionals, a la secció del temps de la difunta RTVV… També és l’etiqueta de la informació atmosfèrica de VilaWeb.
Si consulteu la pàgina oficial de l’Aemet (Agencia Estatal de Metereología) veureu que aquí sí que conjuminen l’ús de temps i oratge, però descobrireu al mateix temps que aquesta diferència lèxica és l’excusa que justifica que hagen habilitat una versió diferenciada per a cadascuna de les dues varietats dialectals. Fent el recompte de les diferències en una pàgina pleníssima de símbols i de números i amb molt poquetes paraules, hem trobat aquesta petita llista: temps/oratge; cercar/buscar; servei/servici; seva/seua.
Bé, ara ja sabem que els ebrencs hauríem de consultar l’oratge en la versió valenciana que ens ofereix l’Estat.
6 DE MARÇ DE 2015
Els mapes que apareixen als llibres escolars i als diaris no dibuixen les fronteres lingüístiques dels territoris. El contínuum que formen les paraules és invisible i no té cap mena de valor per a una bona part de la humanitat.
Quantes persones del nostre entorn més pròxim saben que a Europa es parlen unes 70 llengües i que n’hi ha algunes que desapareixeran aquest mateix any? Tinc la impressió que aquest tema no atrau gaire l’atenció fora de l’àmbit de la lingüística. I és una pena. De fet, més aviat és una calamitat. Encara més: com podem caminar cap a un model de relacions socials que assegure la continuïtat de la riquesa lingüística del món si, per començar, no compartim el valor del que representa cadascuna de les 6.000 llengües que han arribat als nostres dies?
A la pràctica, un dels principals obstacles a la vitalitat i a la supervivència d’una llengua és que no tinga suport polític. Un altre element perniciós és que les fronteres administratives acaben construint rases entre els parlants d’una banda i l’altra d’una mateixa comunitat lingüística. I justament la nostra, ha patit i pateix tots dos mals.
Anit vaig acabar de llegir La cinquena planta de Manuel Baixauli. M’agrada molt com escriu aquest novel·lista; què diu i com ho diu. Amb els seus llibres, a més, m’he adonat d’algunes renúncies que hem anat fent els parlants del tortosí davant del model de llengua estàndard que hem rebut de l’escola i dels mitjans de comunicació durant les tres últimes dècades.
Les limitacions amb què hem hagut d’anar bregant, ja dins dels daurats anys de democràcia, expliquen que tinguem una comunitat lingüística escindida. Només fixant-nos en l’ensenyament de la llengua, observem com cada territori edita els seus propis llibres de text, dissenya els seus propis cursos de llengua per a estrangers o organitza exàmens oficials de llengua per separat. Les coses no són com voldríem, si no depèn només de la nostra voluntat. Però ens hi hem de resignar definitivament?
Sort que la literatura i la música traspassen fronteres. Per això, la prosa de Baixauli em fa somiar com seria el model de llengua estàndard si l’haguéssem anat modelant entre tots: del nord al sud i de l’est a l’oest.
A les pàgines de la seua última novel·la trobo: entropessar, rogle, torcar, xocolate, incomplit, espenta, òbric… Paraules que els parlants de la nostra varietat ens hem resignat a arraconar en llengua escrita perquè, malgrat que són reconegudes per la normativa, no surten als telenotícies, ni a la ràdio, ni als llibres de l’escola, ni a les novel·les.
Són paraules que se senten en les converses de carrer i a les cases, però que troben el pas barrat a les aules. I sense presència en els àmbits formals, estem condemnant moltes paraules útils i boniques a desaparèixer.
Una amiga meua parvulista que treballa en una petita escola de la Terra Alta sempre em reporta les baixes en el vocabulari autòcton dels seus alumnes. Diu que un dels estendards del nostre dialecte, xiquet / xiqueta, comença a mostrar visibles símptomes de feblesa. Per contra, just diumenge passat, ella mateixa va pegar un crit a son fill per a avisar-lo:
—No calcíguies l’herba!
No cal dir que aquesta relíquia de subjuntiu desapareixerà. No ho podem salvar tot. Com a mínim tenim tres maneres de dir el present de subjuntiu als pobles ebrencs: no calcigos, no calcíguies, no calcigues. I cap coincideix amb el morfema verbal equivalent en l’estàndard general: no calciguis.
Evidentment, no es tracta d’aferrar-nos per romanticisme als fòssils que la història ens ha permès conservar durant tant de temps. Es tracta de no renunciar a les formes genuïnes per ignorància o per complex d’inferioritat. I ningú pot negar que calcigar1 és un verb correcte i preciós.
Orofila, una de les protagonistes de La cinquena planta, diu: «La llibertat creix del rigor.»
No hi puc estar més d’acord. També quan parlem de llengua.
1. Segons el Petit atles lingüístic del domini català, volum 1, calcigar era la forma més general en català antic, davant de les formes trepitjar i xafar.
21 DE JUNY DE 2015
La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per a parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera.
¿Diríeu que majoritàriament s’adjura, en honor del multilingüisme, d’aquests eslògans? Costa d’admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen explícitament el supremacisme lingüístic i cultural de les llengües hegemòniques del món. I —no ho pararem de repetir— sense respecte per la diversitat no farem mai un món millor, ni més just, ni més humà.
De manera equivalent, també el coneixement i el respecte per la diversitat dialectal hauria de ser un horitzó desitjable en el camí cap a la plena recuperació de l’estatus i la vitalitat del català en tot el seu àmbit lingüístic. Ara bé, acordar com es porta aquest desig a la pràctica sembla que és una difícil empresa.
De nit tots els gats són negres. Quan un mamífer travessa a les fosques la carretera a tota velocitat per a esquivar les rodes imparables d’un vehicle, costa determinar si hem vist un conill, un esquirol o una rabosa. I tant podem cridar una cosa com una altra. En realitat, però, no és habitual veure raboses de veritat. Són noctàmbules i esquives. Només ens apareixen enjullades als revolts, molt de tant en tant. Però les tenim sempre a mà a les rondalles, ja que en la cultura europea aquest mamífer ha protagonitzat nombroses històries alliçonadores o satíriques des de temps ben antics. Per això, el seu nom en altres llengües ens resulta familiar: zorro (es); fox (en); renard (fr).
Nosaltres tenim tres formes per a designar aquest mamífer carnívor de la família dels cànids: guineu (en català central i meridional); rabosa (en valencià, mallorquí i tortosí) i guilla (a la Catalunya septentrional).1 Preguntem-nos ara: com queda reflectida aquesta variació als contes que lligen els xiquets a les escoles del dialecte tortosí? Resposta: de cap manera.
Remenant diversos articles sobre el procés d’estandarització del català referit a la varietat tortosina apareix la idea recurrent des de fa un parell de dècades que cal preservar el paper valuós que té aquest dialecte com a model de transició entre el català oriental i el valencià.2
I malgrat que hem estat sotmesos sense treva als discursos i a les polítiques de fragmentació del nostre espai lingüístic, encara no es veuen a hores d’ara gestos que ajuden a compensar la divisió administrativa que representa el riu de la Sénia.
Els xiquets tortosins que escolten, si tenen sort, la rondalla de La raboseta i el compare llop que els expliquen sos iaios s’acostumen a llegir, en canvi, els contes ben il·lustrats de La guineu i la cigonya o El corb i la guineu. I no passa res, és clar. Però voldria veure per un foradet quants de mestres pengen a l’aula fotos d’aquestes bestioles tan astutes quan fan classe de ciències naturals i les anomenen amb la varietat dialectal pròpia.
Em quedo amb aquestes paraules de Bernat Joan extretes d’una comunicació3 de Tere Izquierdo en la qual demana prendre consciència que l’ensenyament de la llengua: «Ha de cercar una situació d’equilibri en què no es donin ni el xovinisme ni l’autoodi.»
Les raboses van de nit. Formen part de l’imaginari que hem rebut. I han de servir-nos encara per a marcar la continuïtat del nostre sistema lingüístic.
1. Germà Colon, El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993.
2. Miquel Àngel Pradilla, «El procés d’estandardització: a propòsit de l’especificitat del tortosí», Raïls, núm. 8, Centre d’Estudis d’Ulldecona, Ulldecona, 1996.
3. Tere Izquierdo, «Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena», Llengua, societat i ensenyament, volum II, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alacant, 2003.
27 DE FEBRER DE 2016
El cervell humà és com l’univers. Està en expansió constant. Com hi cabrien, si no, tantes idees, tants records i tantes paraules? No parem mai d’aprendre, d’acumular experiències, d’incorporar paraules o fins i tot d’afegir llengües al nostre repertori personal. I, per si fos poc, som capaços també de fer ressuscitar ombres del passat que havíem perdut sense consciència d’haver-les perdut.
I una altra vegada ha passat. Fa poquet, he recobrat inesperadament una paraula. A Twitter diuen que acaba de sortir l’últim disc d’Atzembla, un grup de punk rock de l’Horta Nord. I malgrat que no n’he sentit a parlar mai, m’aturo davant d’aquest nom tan peculiar.
Vet aquí: atzembla és una ombra que tenia guardada a les golfes del meu diccionari mental. Potser no sonava ben bé així; era més aviat «enzembla». En tot cas, ma iaia la gastava sovint i, malgrat tot, només sabria dir que era una expressió per a advertir que t’havies d’espavilar.
—Ai, enzembla! Que no ho veus, que t’enganyen?
Als diccionaris,1 aquest nom femení té el sentit únic de bèstia de càrrega. I a cap obra no hi apareix amb valor de «persona poc viva», però ja sabem que hi ha vida més enllà dels diccionaris. Gràcies a ells, però, ens arriben informacions que se’ns escaparien als parlants comuns: per exemple, que prové de la forma àrab az-zāmila, amb el mateix significat.
Gràcies al retrobament fortuït amb aquesta paraula, ara ja sé que els músics d’Atzembla escriuen lletres tenaces i projecten convenciment amb els sons rics i plens de la trompeta i la dolçaina. Per tant, la tria del seu nom propi més aviat deu voler incitar a no acceptar la submissió que representa viure com una bèstia de càrrega. Es presenten amb l’antítesi de les seues proclames. Juguen amb la simbologia de les paraules. No hi ha cap manera més potent per a fer reviure una baula perduda de la nostra cadena lingüística, veritat?
Salut i llarga vida als cors armats!
1. DIEC2, DCVB, GDLC i DNV
30 DE MARÇ DE 2016
Ens hem acostumat a les fronteres, encara que algunes no ens siguen favorables. Els límits ens defineixen i ens ajuden a sentir-nos segurs, però de vegades ens pot anar bé qüestionar-los. En l’àmbit de les representacions simbòliques, la llengua necessita també mapes conceptuals. Però quins?
Fa més de tres anys, quan vaig començar a escriure aquest blog, tenia la pretensió d’arreplegar paraules que van desapareixent d’escena o que pertanyen a l’àmbit particular d’un dialecte —sobretot, del tortosí— i que són rebudes amb estranyesa fora del seu cau. Per tant, era més que res un gest a favor de la variació lèxica.
Cada apunt ha estat, però, una excusa per a reflexionar sobre fenòmens diversos relacionats amb la variació en un sentit molt més ampli. Aquesta mania personal ha coincidit amb una certa reobertura del debat públic sobre el model de llengua estàndard. Justament perquè continuem fent-nos la mateixa pregunta de sempre: la llengua avança o retrocedeix? Malgrat que hi ha opinions per a tots els gustos, sembla que tothom convé a dir que s’ha de treballar sense defallir perquè la salut del coneixement, de l’ús i de la genuïnitat no reculen de manera ostensible.
I quina és la manera més efectiva d’assegurar que no perdem pistonada? Aquesta pregunta té moltes respostes, que no pretenc abordar. Però em sembla oportú recordar aquí una idea repetida per diversos autors: en el marc d’un estàndard general polimorf i de caràcter composicional, hauríem de posar en valor els estàndards particulars associats als dialectes i vetlar perquè no es continue fent coincidir la divisió entre models de llengua i fronteres administratives. En aquest sentit, resulta molt pertinent observar amb quina varietat formal s’identifiquen els parlants d’un mateix subdialecte en funció del seu lloc de residència: riu de la Sénia amunt o riu de la Sénia avall.
D’altra banda, diuen que el català està perdent el registre col·loquial. Aquesta sentència simplement ignora els usos quotidians dels parlants perifèrics, que tenen un gran domini d’expressions i vocabulari informals. Si promovem l’estima pel que encara és viu i genuí —que no vol dir vulgar ni allunyat de la norma— el prestigi de la llengua creixerà i el perfil propi aguantarà millor els embats de les interferències amb les llengües dominants.
Si no sou ebrencs, probablement no heu sentit mai la paraula rufarda. Només el DCVB en parla. I ens diu que es tracta d’un ocell de la grossària d’un pardal, però amb el cap negre (Gandesa). Potser sí. Però ma mare la va repetir l’altre dia quan parlava de la més petita de la nostra nissaga: «És una rufarda!», perquè la Paula és múrria, espavilada i graciosa. Tot això vol dir rufarda i, en canvi, no apareix a cap diccionari.
Aprenguem a estimar el que hem rebut i afrontarem millor les inclemències d’un temps sempre canviant.
4 D’ABRIL DE 2016
Algunes peces lèxiques són contenidors de gran capacitat, urnes de desitjos, material altament inflamable. Potser no totes, però algunes paraules esdevenen ocasionalment un objecte decoratiu, una arma llancívola, un beuratge màgic, una ofensa imperdonable o un gest amorós. Des de l’inici de la humanitat, ens comuniquem amb símbols.