Cover

illustration

Angela J. Hanscom

És terapeuta ocupacional. Escriu habitualment per al Washington Post i participa en programes radiofònics sobre educació infantil. És fundadora de TimberNook, un innovador i premiat programa d’activitats a la natura per afavorir el desenvolupament dels nens. Equilibrats i descalços és el seu primer llibre.

Cover

 

Si tens un fill que no sap jugar sol.

Si tens una criatura molt moguda a qui li costa concentrar-se a l’escola.

Si et diuen que és un nen que no està atent.

Si la teva filla, dolça i considerada, fa un ús excessiu de la força quan juga.

Si tens un fill poca-traça que cau i topa amb les coses, o que sovint es fica en embolics.

Si tens una criatura que es preocupa per tot i que no sap encaixar les situacions.

Aquest llibre et pot ajudar.

 

Angela J. Hanscom, terapeuta i fundadora del premiat programa d’activitats a l’aire lliure TimberNook, proposa recuperar el contacte amb la natura i el joc a l’exterior com a part imprescindible del desenvolupament físic i psicològic dels nens, amb enormes beneficis en les relacions personals i la conducta.

Hi descobrireu petites coses per fer en qualsevol lloc i moment, fins i tot en entorns urbans, i facilitar, així, que els nens siguin autònoms, creatius i estiguin sans en ment, cos i esperit. El joc a l’aire lliure millora la motricitat i les habilitats emocionals i cognitives, reforça el sistema immunològic i incrementa la seguretat en ells mateixos.

Equilibrats i descalços és un llibre dirigit a pares i educadors, amb un plantejament innovador sobre l’educació dels nens a la natura i que inclou consells i propostes d’activitats.

EQUILIBRATS
I DESCALÇOS

INSPIRA
67

Angela J. Hanscom

EQUILIBRATS
I DESCALÇOS

Que els teus fills es facin forts, segurs
i autònoms gaudint de la natura

Traducció d’Anna Turró Armengol

illustration

Amb suport del Departament de Cultura

illustration

© 2016 Angela J. Hanscom

New Harbinger Publications, Inc.

5674 Shattuck Avenue

Oakland, CA 94609

www.newharbinger.com

© 2018 Anna Turró Armengol, per la traducció

© Sergei Nivens, per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a

08036 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: febrer de 2018

ISBN: 978-84-17214-29-6

Producció de l’ebook: booqlab.com

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Aquest llibre està dedicat a
Joelle, Charlotte i Noah Hanscom

TAULA

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL 1

PER QUÈ NO ES POT ESTAR QUIET, EL MEU FILL?

CAPÍTOL 2

EL COS I ELS SENTITS

CAPÍTOL 3

DEL MOVIMENT RESTRINGIT AL JOC ACTIU LLIURE

CAPÍTOL 4

EL VALOR TERAPÈUTIC DEL JOC A L’AIRE LLIURE

CAPÍTOL 5

«LA SEGURETAT PRIMER» IMPLICA UN RETARD EN EL DESENVOLUPAMENT

CAPÍTOL 6

QUÈ TENEN DE DOLENT ELS PARCS EXTERIORS I INTERIORS D’AVUI DIA?

CAPÍTOL 7

REPENSEM ELS PATIS I LES AULES

CAPÍTOL 8

QUAN ESTARÀ PREPARAT PER SORTIR A FORA, EL MEU NADÓ?

CAPÍTOL 9

ACONSEGUIR QUE ELS INFANTS JUGUIN A FORA AMB INDEPENDÈNCIA I CREATIVITAT

AGRAÏMENTS

LECTURES RECOMANADES

PRÒLEG

D’uns anys cap aquí ha sorgit un nou moviment relacionat amb la natura que inclou la conservació de tradicions i la sostenibilitat, però que té molt en compte el dret dels infants a gaudir dels beneficis que aporta la naturalesa per a la seva salut física i mental i per a la seva capacitat d’aprendre i crear. Aquest moviment es basa en un augment de les proves científiques que, si bé són correlatives perquè l’estudi d’aquest tema és relativament nou, totes apunten cap a una mateixa direcció.

Com a resultat, cada vegada hi ha més famílies que procuren que els seus infants gaudeixin de l’aire lliure. S’han engegat diverses campanyes d’àmbit regional en diferents ciutats i estats d’Amèrica del Nord i altres països i molts alcaldes ja han començat a actuar. En el camp de l’educació, els mestres es mouen per crear jardins a les escoles i mètodes encarats a abraçar la naturalesa. Els professionals de la salut mental ja inclouen el contacte amb la natura en les seves pràctiques. En l’àmbit de la salut, cada vegada es troben més pediatres que recepten passar temps a la natura a les famílies a les quals atenen.

A Equilibrats i descalços, l’Angela Hanscom, una terapeuta ocupacional pediàtrica, explica amb gran entusiasme que el joc a la natura és un element necessari per a una infantesa ben equilibrada. No ens diu, encertadament, que el joc a la natura sigui el remei a tots els mals ni que hagi de substituir altres teràpies, però sí que ens explica que aquest joc pot representar un element important de prevenció i de teràpia. Encara més, per a alguns infants pot marcar una gran diferència. Tal com l’autora ens il·lustra amb gran eloqüència, actualment hi ha massa infants que es perden tota la riquesa sensorial que es pot trobar fora de les parets de l’aula o de casa. El risc assumible i el joc independent i imaginatiu són dos elements essencials, no només per a la salut física, sinó també per al desenvolupament de ments joves autònomes.

Per a moltes famílies i mestres potser no és tan fàcil deixar sortir els infants a fer activitat a fora. La por del que ens és desconegut (totalment justificada en alguns barris i no tant en uns altres), els mals dissenys urbanístics, els parcs inaccessibles i la gran presència d’elements electrònics són alguns dels obstacles reals que se’ns presenten. Malgrat tot, aquest llibre ofereix un seguit de consells adreçats tant a pares com a professionals —de la salut, l’educació i la creació d’entorns— per superar-los. Equilibrats i descalços resultarà d’una immensa utilitat a pares, educadors, pediatres i terapeutes ocupacionals pediàtrics, arquitectes, dissenyadors de zones de joc i a gent de moltes més professions.

L’Angela Hanscom és un referent quan parlem d’equilibri.

RICHARD LOUV,
autor de Last Child in the Woods,
The Nature Principle i Vitamin N

INTRODUCCIÓ

Mentre encenc un focarret, sento veus alegres de canalla que provenen de bosc enllà. Tots estan immersos en el joc lliure. Bé, gairebé tots. Així que em disposo a preparar el berenar per a quan els vingui la gana, se m’acosta una nena.

—Estic avorrida —es queixa. Miro al voltant i veig una colla de nens i nenes que intenten agafar granotes a la bassa, uns altres que treballen conjuntament per fer-se una cabanya amb pals i mantes transparents, i uns altres que s’estan arraulits en un racó, totalment entregats al seu joc.

—Què toca fer, ara? —pregunta. Torno la mirada a la nena que tinc davant meu. Té sis anys i se m’ha plantat al davant amb posat ferm i les mans a la cintura.

—Podeu jugar al que vulgueu —li dic sense donar-hi més importància—. No tenim res programat.

—Què? —fa la nena mentre em mira fixament—. La meva mare t’ha pagat molts diners perquè m’entretinguis!

A TimberNook, un programa de desenvolupament per a infants basat en la naturalesa, no ens dediquem a entretenir canalla. Més aviat al contrari. La fama del nostre programa ha traspassat fronteres precisament per les seves qualitats terapèutiques i de programació, les quals es basen en el joc lliure a l’exterior amb una mínima interacció per part dels adults. Vaig engegar TimberNook fa quatre anys amb la intenció que em servís per tractar els problemes sensorials que detectava en els meus pacients més joves. Com a terapeuta ocupacional pediàtrica que soc, cada vegada m’enviaven més infants amb problemes atípics de la seva edat i em vaig alarmar, tant per la quantitat de nens i nenes que veia com per l’abast de les seves dolències: uns no toleraven que els toqués el vent a la cara, a uns altres els costava mantenir l’equilibri i coordinar els moviments, i uns altres ploraven i s’angoixaven fàcilment davant de les situacions noves.

La meva formació professional m’havia ensenyat que moure’s (i molt) és clau per evitar molts d’aquests problemes. D’altra banda, gràcies als estudis d’investigació i a la meva vida personal, vaig descobrir que el moviment a través del joc actiu lliure, i concretament a l’exterior, és el millor regal, de bon tros, que nosaltres, com a pares, educadors i cuidadors, podem fer als nostres infants perquè siguin persones sanes, creatives i emocionalment estables, i tinguin un bon rendiment acadèmic i una gran capacitat de relacionar-se socialment.

Si tens un fill o coneixes algun infant que no sap jugar sol sense seguir una planificació estructurada d’activitats, l’has encertat amb aquest llibre. Si tens una criatura molt moguda a qui li costa concentrar-se a l’escola, també t’anirà bé llegir aquest llibre. Si els mestres del teu fill sempre et diuen que és un nen que no està atent, si li volen fer proves per determinar algun tipus de trastorn o retard (com dèficit d’atenció o hiperactivitat), aquest llibre et pot ajudar.

Potser t’ha arribat algun informe de l’escola dient que la teva filla, sempre dolça i considerada, fa un ús excessiu de la força quan juga a atrapar amb els companys. Potser tens un fill que sempre gira sobre si mateix o que és pocatraça i sempre cau i topa amb coses, que fa moltes ximpleries o que sovint es fica en embolics. Potser tens una criatura que es preocupa per tot i que no sap encaixar les situacions noves que se li presenten.

Que sàpigues que no estàs sol.

Hi ha una quantitat alarmant d’infants que presenten aquests problemes que acabo d’esmentar. Cada vegada se senten més mestres i pares que expliquen que hi ha nens que cauen de la cadira a l’escola, que actuen amb més agressivitat, que es frustren per poca cosa, que els costa estar atents, que s’angoixen i que dediquen menys temps al joc imaginatiu que mai abans. Aquests símptomes es deuen, en part, a la manca de desenvolupament de les habilitats motrius i sensorials dels infants, la qual cosa repercuteix negativament en el seu nivell acadèmic i en la seva capacitat per fer front a la vida quotidiana i a les situacions socials. Un desenvolupament motriu i sensorial pobre pot comportar un seguit de problemes i s’està convertint molt ràpidament en una epidèmia molt preocupant.

Afortunadament, hi ha esperança. Hi ha estudis científics i anecdòtics que suggereixen que gran part d’aquests comportaments es presenten com a resultat de no passar prou temps a l’aire lliure fent activitats de joc lliure. Alguns d’aquests problemes es poden resoldre, i evitar, deixant que els infants juguin de manera lliure i independent a la natura. Aquest llibre t’explica com fer-ho.

COM EL JOC EN LA NATURA CONTRIBUEIX A TENIR INFANTS SANS

El joc lliure i actiu a l’exterior és un tipus de joc que fomenta un bon desenvolupament motriu i sensorial dels infants. És l’antídot que necessita l’infant per contrarestar les hores que es passa assegut a dins de quatre parets amb els ulls clavats a una pantalla, i el que necessita el pare per contrarestar l’atapeïment de l’agenda i gaudir de la paternitat. La natura ens desperta i rejoveneix la ment i ens aguditza tots els sentits.

El contacte amb la natura permet a l’infant aprendre a assumir riscos, superar pors, fer amics nous, gestionar-se les emocions i crear-se mons imaginaris. És important que els adults donin temps i espai als nens perquè juguin a fora cada dia. És important que els donem la confiança que es mereixen i la llibertat que necessiten per posar a prova noves teories i esquemes de joc.

Aquest llibre t’explicarà la importància terapèutica del joc a l’aire lliure i t’ensenyarà moltes maneres de potenciar un bon desenvolupament de l’infant a través de l’experiència del joc a l’exterior. Penso que aquests avantatges que suposa el joc a l’aire lliure per al desenvolupament es poden dur tant als entorns educatius com als domèstics. Els infants poden créixer molt en tots dos entorns si els donem l’oportunitat de jugar a l’aire lliure de manera diària.

AMB QUÈ ET POT AJUDAR AQUEST LLIBRE

Aquest llibre l’he escrit pensant principalment en tu, pare o mare. Si igual que molts altres has agafat aquesta guia, possiblement és que et preocupa, t’atabala, et té confós o frustrat (o potser tot alhora) el que veus que passa al teu fill. Però hi ha esperança. Al primer capítol parlo de tots els canvis de desenvolupament que es produeixen en els infants, des del nombre creixent de nens i nenes a qui es diagnostica trastorn de dèficit d’atenció o hiperactivitat fins al nombre cada vegada més gran d’infants que cauen i es fan mal. Després, al segon capítol, entro a parlar dels motius pels quals cada dia veiem més casos d’infants amb problemes sensorials (com la intolerància al tacte o als sorolls alts), dificultats d’atenció i molts més problemes, tots ells alarmants. Als capítols següents parlo de la importància del joc actiu lliure a l’exterior; l’efecte que té el contacte amb la naturalesa en el desenvolupament de l’infant, fins i tot en bebès; i de com podem incorporar el joc a l’aire lliure a casa i als centres educatius per ajudar a formar nens i nenes forts, capaços i creatius. Quan arribis al final del llibre hauràs conegut diverses estratègies per aconseguir que els teus infants juguin a fora tots sols, tant si vius en una zona rural com si vius en una ciutat, tant si vius en una casa d’una urbanització com si vius en un pis.

Aquest llibre també l’he escrit pensant en els professionals i educadors que treballen regularment amb infants. En aquestes pàgines trobaràs solucions per a la major part de comportaments (com ara falta d’atenció, impossibilitat d’estar-se quiet, malaptesa, manca de creativitat o agressivitat) que molts educadors i professionals observen, i explicacions de l’origen d’aquests comportaments i de com el joc a l’aire lliure pot ajudar a resoldre’ls. També hi trobaràs idees clares per aprendre a fer ús de la naturalesa com a eina terapèutica per fomentar la independència i la creativitat dels infants i preparar-los, així, per a un aprenentatge que els durarà tota la vida.

Espero que gaudiu llegint-lo tant com jo he gaudit escrivint-lo. Desitjo que aquest nou coneixement no només t’inspiri sinó que també t’animi a entrar en acció, perquè si pretenem fomentar un canvi i ajudar els més joves de la nostra societat, tots hi hem de posar el nostre granet de sorra.

CAPÍTOL 1

PER QUÈ NO ES POT ESTAR QUIET, EL MEU FILL?

Una noia a qui no conec de res m’obre el cor en una conversa telefònica. Es queixa que el seu fill de sis anys és incapaç d’estar-se quiet mentre és a classe. Des de l’escola li volen fer proves per mirar si té trastorn de dèficit d’atenció o hiperactivitat. La mare segueix explicant que el seu fill cada dia porta un gomet groc amb un somriure, que és el que reben quan no es porten bé. Els seus companys de classe se’n van a casa amb un gomet verd, el dels que s’han portat bé. Al seu fill cada dia li recorden que el seu comportament és inacceptable, només perquè no és capaç d’estar-se quiet durant estones llargues.

La mare es posa a plorar.

—Comença a dir coses com «m’odio» o «no serveixo per a res».

Mentre escolto aquesta mare com m’explica la seva versió particular d’una història que em conec molt bé, no puc evitar pensar que l’autoestima d’aquest nen s’està ensorrant només pel fet que necessita bellugar-se més sovint que els altres.

Potser a casa teva passa una cosa semblant. Potser tens un fill o una filla que no para de bellugar-se i que enreda a classe. Potser els mestres volen que li facis les proves de detecció de retard en el desenvolupament o algun trastorn. Aquestes situacions poden ser increïblement dures per als pares, els preocupen moltíssim i potser fins i tot s’amoïnen o s’angoixen pel que pot estar passant al seu fill per dins. No estàs sol. Fa tan sols trenta anys, era molt estrany que es diagnostiqués o s’etiquetés cap infant de tenir problemes neurològics o discapacitat de desenvolupament. Actualment és una tendència a l’alça. Una tendència que ens hauria de fer saltar totes les alarmes. Cada vegada hi ha més infants amb poca capacitat d’atenció, de control de les emocions, amb manca d’equilibri, amb poca força i resistència, amb un nivell d’agressivitat més elevat i amb un sistema immunològic més feble. Paral·lelament a aquest increment del que es coneix com a retard en el desenvolupament, ens trobem amb un increment regular del nombre d’infants que necessiten els serveis d’un terapeuta ocupacional que els ajudi a tractar aquests problemes.

Es tracta d’un fet que fa pensar molt i del qual he estat testimoni, tant a la meva vida personal com professional, durant l’última dècada. Des de casa, he vist que molts amics de la meva filla acudien regularment als serveis d’un terapeuta ocupacional quan eren molt petitons, i la meva filla petita va necessitar una mica de tractament per a problemes sensorials. Des de la feina, he vist que a la clínica de teràpia ocupacional hi havia una llista d’espera de més d’un any.

Durant aquests anys, una mestra de cinquè de l’escola on va la meva filla em va dir que als seus alumnes els costava centrar-se i que es bellugaven tot el dia. Em va demanar si podia anar a observar-los a l’aula, i ho vaig acceptar. Quan em vaig asseure en una cadira en silenci i vaig començar a observar l’aula, ella els llegia un llibre en veu alta.

Gairebé era l’hora de plegar. Tots els infants es bellugaven, menys un. N’hi havia que es picaven els canells amb agressivitat, n’hi havia un que no parava de balancejar-se a la cadira i un altre que rosegava l’extrem d’una ampolla de plàstic. Una nena s’abraçava a si mateixa mentre es gronxava, i uns altres feien equilibris amb les cadires fins a angles extrems. Mai no havia vist un nivell tan exagerat de moviment en una aula d’aquell curs. Era un comportament més propi d’una classe d’educació infantil que d’un cinquè de primària.

«Per què pateixen tant, aquests infants?», vaig pensar. Però no em referia únicament a aquells nens i nenes de cinquè, sinó a l’aparent majoria dels infants d’avui dia. «¿Pot ser que simplement estiguem més pendents del que necessiten els nens, actualment? ¿O realment hi ha un augment de problemes sensorials en infants petits? Quines són, les causes d’aquests problemes?» Tenia més preguntes que no pas respostes.

Si tens aquest llibre a les mans, potser és que tu també tens més preguntes que respostes. Doncs si vols respostes, has anat a parar al lloc indicat. Aquest llibre és la culminació de més d’una dècada d’observar els infants, fer la meva recerca i llegir estudis científics. La bona notícia és que molts dels problemes que observem actualment en els infants es poden tractar i, en alguns casos, prevenir. Quan arribis al final del llibre hauràs après moltes estratègies que et permetran assegurar-te que el teu fill està exposat a les condicions ideals per gaudir del joc lliure i actiu a l’exterior que l’ajudarà a compensar els problemes de desenvolupament.

Però comencem mirant més de prop els principals problemes de desenvolupament que poden patir els infants d’avui dia. Donaré resposta a les preguntes més habituals que em fan tant pares i mares com mestres.

NECESSITA TERÀPIA, EL MEU FILL?

Si estàs llegint aquest llibre és molt possible que t’hagin recomanat que el teu fill o un infant que coneixes rebi teràpia ocupacional, teràpia de parla o teràpia física. De fet, segons un estudi de Szabo, això passa a un de cada sis pares! És un fenomen que va en augment i del qual vull arribar a l’arrel. Segons dades del Departament d’Educació dels Estats Units, entre el 1991 i el 2001 el nombre d’infants de cinc anys que reben el que es coneix com a «serveis relacionats» (terme que inclou teràpia ocupacional, teràpia física i teràpia de parla) del Programa de conscienciació i educació de discapacitats integrades va augmentar un 31 per cent. L’augment va ser del 76 per cent en infants de quatre anys. I del 94 per cent en infants de tres anys.

Segons un estudi publicat al Journal of Pediatrics el 2011, un de cada sis infants té discapacitat de desenvolupament. Entre el 1997 i el 2008 se’n van diagnosticar un 17 per cent més de casos. Fins i tot a nivell d’educació infantil s’ha observat un increment notable i regular de casos d’infants que necessiten intervenció prematura, la qual cosa temps enrere era insòlita.

La teràpia ocupacional, entre altres serveis, segueix satisfent aquesta demanda en augment. Els metges deriven els infants a teràpia ocupacional quan detecten algun problema d’atenció, equilibri, força, coordinació o processament sensorial. Entenem per processament sensorial tot el que està relacionat amb els sentits. Alguns dels problemes sensorials més habituals entre els infants van des de la manca de consciència de l’espai fins a la incapacitat d’escoltar o de tolerar anar descalç. Els terapeutes ocupacionals ajuden els infants a tolerar un seguit d’experiències sensorials i a maximitzar la seva independència funcional. Al llarg dels últims quatre anys, a les escoles públiques de Nova York s’han enviat un 30 per cent més d’infants a rebre teràpia ocupacional que els anys anteriors. En només tres anys, a les escoles públiques de Chicago s’hi han enviat un 20 per cent més d’infants. A Los Angeles, la xifra ha pujat un 30 per cent en cinc anys.

Alarmada per les dades d’aquest estudi, vaig iniciar-ne un altre de propi. Vaig entrevistar deu mestres veterans d’educació primària de diferents estats de Nova Anglaterra. Com que cada un d’ells havia exercit de mestre durant més de trenta anys, estava convençuda que em sabrien dir molt bé quins canvis havien anat observant en els infants amb el pas de les dècades. Els altres membres del claustre tenien queixes semblants en relació amb el cos estudiantil. Al llarg dels anys havien observat una disminució lenta de les capacitats motrius fina i global, la consciència de la seguretat, l’autocontrol, l’atenció i la coordinació. En aquest capítol aniré comentant les observacions que han fet, que són reveladores, com a demostració de les dades que descric i per donar una nova dimensió als problemes sensorials i motrius que podeu estar observant en els vostres fills o altres infants.

Les observacions d’aquests mestres em van obrir més preguntes: què és el que provoca que tants infants (fins i tot de menys de dos anys) necessitin teràpia ocupacional? A què es deu aquest increment d’aquestes discapacitats de desenvolupament i retards? Per què cada vegada hi ha més infants que tenen problemes d’equilibri, motrius, d’atenció i de control emocional? Què està passant a dins dels cossos dels nostres infants? Els altres capítols d’aquest llibre ofereixen respostes detallades a aquestes preguntes i a d’altres que es formulen en aquest capítol, i et donaran la tranquil·litat i la visió optimista que necessites en relació amb el teu fill.

PER QUÈ NO ACONSEGUEIX CONCENTRAR-SE, EL MEU FILL?

Aquesta última dècada també hem vist com cada vegada s’etiquetaven més infants de tenir problemes d’atenció i possiblement trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH). Potser el teu fill o algun nen o nena o de la seva classe és un d’aquests infants. Segons un estudi publicat al Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, del 2003 fins al 2011 als Estats Units es va diagnosticar TDAH a més de dos milions d’infants, una xifra sorprenent.

Una mestra d’educació primària em comenta que com a mínim vuit dels vint-i-dos alumnes que té a la classe tenen problemes d’atenció, això si parlem d'un bon dia. «La canalla ha canviat, d’ençà que vaig començar a treballar de mestra», afirma la Fran Farmer, una mestra de tercer molt respectada i una de les que vaig entrevistar. Li havia preguntat si li semblava que als nens i nenes actualment els costava més parar atenció i concentrar-se a classe que temps enrere. «El nombre d’infants amb necessitats especials ha augmentat. Diria que a sis dels meus vint-i-dos alumnes els costa moltíssim, parar atenció. He hagut de canviar la manera d’ensenyar per adaptar-me a aquesta nova generació d’infants. Abans no era cap problema ensenyar a tota la classe com un gran grup. Ara, per aconseguir ensenyar la matèria a aquests infants, he de fer grups més reduïts i fer les explicacions de grup en grup.»

A banda de tenir més dificultats per estar atents, aquesta canalla també mostra físicament la manca de concentració, perquè es belluga constantment. Una altra mestra es lamenta: «Avui dia la canalla no es pot estar quieta. És com si no els interessés escoltar. Es mouen tota l’estona i no paren d’aixecar-se per anar al lavabo». Un mestre de secundària em diu: «No paren quiets i s’aixequen de la taula. Cada dos per tres troben una excusa per aixecar-se: ara per anar al lavabo, després per fer punta al llapis. No recordo que passés això, quan jo anava a l’escola».

Dit d’una altra manera, la canalla fa de tot excepte estar-se asseguts i parar atenció. I per què no paren atenció? Per què es mouen tant? Que no tenen prou estona per bellugar-se, durant l’hora d’esbarjo? Tanta bellugadissa, ¿no perjudica la capacitat de l’infant d’aprendre i la del mestre d’ensenyar? Quina és l’arrel de tant de moviment?

PER QUÈ NO SEGUEIX EL RITME, FÍSICAMENT, EL MEU FILL?

Pot ser que t’hagis adonat que el teu fill no se sap aguantar al laberint grimpador tan bé com tu quan eres petit. Potser s’hi aguanta un o dos segons i després cau, ploriqueja per la frustració, es rendeix i intenta una altra cosa. O potser has observat que li costa pujar uns quants trams d’escala o un turonet sense queixar-se. Això s’està convertint en la norma. Alguns estudis i algunes proves estandarditzades comencen a mostrar la reducció de la força general dels infants. Al diari sobre salut de l’infant Acta Paediatrica es va publicar un estudi en què es comparava la força d’un grup de 315 infants de deu anys d’Essex del 2008 amb un altre grup de 309 infants de la mateixa edat del 1998. Els experts van detectar que el nombre d’abdominals que aguantaven els infants d’aquesta edat s’havia reduït un 27,1 per cent. La força de braços havia baixat un 26 per cent i la de mans un 7 per cent. Si el 1998 un de cada vint nens no podia aguantar el seu propi pes agafant-se per les mans a l’espatllera, el 2008 ja era un de cada deu que no podia.

Fa poc vaig observar aquesta pèrdua de força en un cas molt proper. Els boscos de TimberNook estaven plens de jocs i de rialles. Era màgic. Els infants jugaven plegats en un racó del bosc amb una nova «cap» que havien triat entre tots i que es distingia dels altres perquè duia una màscara feta de plomes i una capa ben llarga. Un altre grup d’infants es construïa cabanyes fent servir troncs, branques i cordes. Hi havia un foc encès en el qual uns quants infants es torraven galetes.

Al món de TimberNook tot anava sobre rodes fins que...

Un nen de vuit anys es va deixar anar de la corda amb què s’estava gronxant i va caure a terra, amb la qual cosa es va quedar sense aire. Jo, calmada, em vaig afanyar a anar fins allà i em vaig agenollar, sense dir res, al seu costat. Els llavis se li començaven a tornar blaus. S’estava angoixant. La sensació de no poder respirar devia ser nova i li devia fer por.

—Respira —vaig dir tranquil·lament al nen—. No et passarà res. Només t’has quedat uns quants segons sense poder respirar.

Es va posar a plorar.

—Estàs plorant. És bon senyal. Això vol dir que respires.

Quan el seu plor es va intensificar em vaig començar a imaginar la preocupació creixent de monitors, pares o altres infants si haguessin observat la situació. Van passar uns minuts que es van fer llargs. Aleshores, tot d’una, el nen es va posar dret amb una certa facilitat, es va eixugar les llàgrimes de les galtes i es va espolsar els pantalons. Tornava a estar dempeus. Jo vaig respirar alleujada.

Aquell nen acabava d’aprendre, de la manera més dura, el que han d’aprendre tots els infants: com posar a prova la força i les capacitats individuals. Forma part de la infantesa, però l’incident m’havia agafat desprevinguda: un nen d’aquesta edat no hauria d’haver tingut problemes per aguantar-se a la corda. Encara no havia tingut temps de reflexionar-hi que, aquella mateixa setmana, tres infants més van caure de la corda. Havíem patit molt poques caigudes d’aquella mena, fins aleshores. La corda que fa de gronxador és segura, valenta i arriba fins a terra per tal que hi arribin nens i nenes de totes les edats fàcilment. Ara bé, per aguantar-s’hi, els infants han de tenir la part superior i central del cos valentes, i força a les mans. El problema no era la corda. El problema era que alguns infants no tenien la força que haurien de tenir.

La pèrdua de la força a la part central del cos hauria de ser un motiu especial de preocupació. L’any 2012 vaig fer una prova als alumnes d’una escola de primària per valorar si eren capaços d’aguantar-se fent el Superman (repenjats per la panxa, amb els braços i les cames estirats i alçats de terra), amb flexió supina (aguantar-se estirats de panxa enlaire amb les cames doblegades a sobre la panxa) i fent una planxa de cara a terra. La major part dels infants no van arribar al que es va agafar com a estàndard de força a la part central del cos en infants als anys vuitanta. Els infants de les tres classes que havia seleccionat per fer aquesta prova van demostrar que no tenien la força adequada a la part central del cos, comparats amb els infants de feia trenta anys.

En una conferència per a terapeutes ocupacionals que vaig fer a Ohio, vaig parlar de TimberNook i, quan vam acabar, se’m va apropar una col·lega. Em va explicar que alguns dels responsables d’elaborar les proves estandarditzades que serveixen per mesurar la força estan estudiant la possibilitat de canviar el que es pot considerar normal, perquè els infants no s’avaluen amb els mateixos criteris que abans. Em va dir que això havia aixecat polseguera en el món de la teràpia ocupacional. D’una banda, els terapeutes ocupacionals volen comparar els infants d’avui amb unes mitjanes més actualitzades en el tema de la força. Ara bé, si es té en compte que els infants d’avui són més dèbils que els d’abans, ella es preguntava si no seria millor que sotmetéssim la canalla als mateixos estàndards a què els sotmetíem a principis dels vuitanta.

No era la primera vegada que ho sentia, allò. En un curs d’educació continuada adreçat als professionals de la salut, una altra terapeuta ocupacional em va parlar del mateix tema. Havia observat que els infants cada vegada eren més dèbils. Sabia que la societat ja havia canviat les talles dels pantalons per donar cabuda a una societat més obesa i la preocupava pensar que es pogués fer el mateix amb les proves estandarditzades adreçades als infants: que es canviés el que s’entén per «normal» per donar cabuda a una generació de persones menys fortes.

Els infants tenen uns nivells de força inferiors ara que fa uns quants anys. Com a resposta a aquesta descoberta alarmant, potser seria més fàcil acceptar una nova normalitat que no pas treballar de manera activa per trobar-hi una solució. No obstant això, si exigim menys als nostres fills en comptes de mesurar-los amb uns estàndards més alts, potser els estem encaminant al fracàs. Per què són cada vegada més dèbils, els nostres nens i nenes? Què representa això, per al creixement i el desenvolupament, a llarg termini? Quina és l’arrel del problema?

Les males postures guanyen terreny

La disminució de la força dels infants, sumada al munt d’hores que passen asseguts, es tradueix en l’adopció de males postures. Aquest fenomen, el vaig veure de primera mà quan vaig anar a observar una escola d’educació secundària. Durant l’hora que va durar la lliçó, la postura dels nois i noies va anar empitjorant. Al començament de la classe només estaven mal asseguts un terç dels alumnes. Al final eren ben bé tres quarts de la classe, que seien malament. N’hi havia que estaven pràcticament ajaguts damunt de la taula, al final. Uns altres s’estaven aclofats amb l’esquena ben corbada a la cadira. Quan es van posar drets, em vaig fixar que uns quants seguien amb males postures: l’esquena geperuda i càrrega anterior del cap (és a dir, amb el cap tirat endavant).

La manca de força a la part central del cos provoca inestabilitat a la zona que envolta la columna i això pot comportar problemes d’alineació de l’esquena. La doctora Faria, una quiropràctica de molta reputació de la meva comunitat, informa que el 30 per cent dels seus clients són infants. Explica que molts d’ells tenen problemes per mantenir els ajustos que els fan i creu fermament que això es deu a un desequilibri muscular. Uns músculs desequilibrats funcionen com un sistema de politges. Si per un costat està solt és molt probable que per l’altre estigui tens. Per exemple, si una criatura té els quàdriceps dèbils (els músculs de la part anterior de les cuixes) és probable que tingui els isquiotibials tensos (els de la part posterior). Això pot provocar dolors i una mala alineació.

A la majoria dels pacients pediàtrics que té els ha d’ajustar les cervicals 1 i 2 (a la part superior del clatell). La tensió en aquesta zona pot escanyar els nervis i limitar el pas de la informació que genera i rep el sistema nerviós. Quan s’escanya un nervi és com quan s’escanya una mànega de jardí: l’aigua hi passa més a poc a poc. Quan tenim un nervi escanyat o limitat, els impulsos nerviosos que hi passen no poden sortir del cervell ni arribar-hi amb la mateixa rapidesa que amb un nervi sa, amb la qual cosa el temps de reacció és més gran.

Has notat si el teu fill té alguna zona del cos tensa, especialment al clatell? Si té la musculatura del voltant del coll i el cap tensa és molt probable que sigui a causa d’una mala postura. Potser té el cap inclinat endavant molta estona per mirar dispositius electrònics, potser és per l’estrès del dia a dia, perquè no es mou prou o perquè la maleta que porta a l’esquena pesa massa.

—Els nervis que queden escanyats o limitats per la tensió a la part superior del coll poden afectar moltes coses —afirma la doctora Faria—. Aquestes tensions poden afectar els ulls, els sins de la cara i la zona palatal, i provocar mals de cap. La tensió a la part baixa del coll també pot impedir de fer el moviment de la pinça amb els dits. Qualsevol restricció, sigui a la part del cos que sigui, pot interrompre el flux neural d’entrada i sortida del cervell.

Una fisioterapeuta local també pensa que la postura dels infants està canviant. Al llarg de l’última dècada ha observat com creixien els casos de gent amb mal d’esquena. Generalment treballa amb pacients adults que tenen dolors crònics a l’esquena, però ja té més pacients pediàtrics dels que voldria. Fins i tot en té algun de deu anys.

Ella vincula aquest augment sobtat de mal d’esquena en infants amb l’obligació que tenen molts nens i nenes d’estar-se moltes hores asseguts, amb la qual cosa perden força muscular, i amb el pes que arrosseguen a les motxilles. Molta canalla camina amb el cap tirat endavant, les espatlles tancades i la columna doblegada d’una manera poc natural, que afegeix tensions als músculs de l’esquena i el coll que els provoquen dolors i mals de cap.

Per posar-hi remei, poden anar a visitar un quiropràctic, però què podrien fer per prevenir-ho? Què han deixat de fer que els ha deixat sense força al tronc? Hi ha alguna relació entre la mala postura i un baix rendiment acadèmic?

Disminució d’estamina

Si combinem feblesa al tronc i comportaments sedentaris, disminueix l’estamina per a qualsevol tipus de joc actiu. És probable que molts de vosaltres ja ho hàgiu observat en els vostres fills. Potser els costa fer caminades i han de parar constantment per recuperar-se. O potser es queixen que els fan mal les cames després d’unes quantes hores d’anar de compres. De fet, molts mestres han observat que cada vegada hi ha més canalla amb una evident manca de resistència a l’activitat física. Aquests mestres afirmen que cada cop tenen més nens i nenes que es queixen d’esbufegar molt i de tenir les cames cansades i que han de descansar sovint quan van a fer excursionetes per la natura o fan l’activitat que toqui a la classe d’educació física.

Això ho hem vist moltes vegades a TimberNook, on hem de caminar una miqueta per arribar a la classe de fora. Tot el trajecte puja una mica i el terreny és lleugerament irregular, la qual cosa obliga els nens a estar al cas de cap on van. Arribar a la classe són dos minuts. Al començament de la setmana n’hi ha molts que es queixen i gemeguen mentre arrosseguen les motxilles atapeïdes que porten a l’esquena.

—Costa molt! —diu un.

—Que falta gaire, per arribar? —es queixa l’altre.

—Em fan mal les cames —gemega un tercer infant.

Els infants no comencen a tolerar la curta caminada i a gaudir-ne fins al cap d’una setmana de fer-la.

Qualsevol activitat nova que fem ens obliga a fer servir uns músculs diferents i, si tenim l’estamina baixa, notem que ens costa. Però dos minuts de pujada suau no haurien de provocar cansament ni dolor a cap infant. Com és que els infants que a la classe són hiperactius o no paren de bellugar-se es cansen de seguida quan finalment els arriba el moment de fer activitat física? És un cercle viciós? Què ho provoca?

Fràgils com la porcellana de l’àvia

Els infants d’avui dia em recorden la vaixella de porcellana que tenia la meva àvia i que només treia en ocasions molt especials, com per Nadal, i encara si estàvem de sort. Moltes vegades només eren per als adults, els plats de porcellana, i a la canalla ens donaven els plats de batalla, d’imitació dels altres però de plàstic. Als grans els feia por que féssim caure algun plat dels bons i que el trenquéssim en mil bocins. Quan penso en els infants d’avui dia, moltes vegades em ve aquesta imatge al cap, perquè sembla que si cauen s’hagin de trencar.

La Katy Bowman, experta en biomecànica del Restorative Exercise Institute, és de l’opinió que els nostres infants tenen més probabilitats de patir luxacions perquè són més feixucs i tenen menys força muscular. Per exemple, si una criatura intenta penjar-se d’una barra i no té prou força muscular per aguantar el pes del seu cos, aquesta càrrega passa als lligaments, la qual cosa sovint acaba derivant en una luxació del colze.

¿Algun fill vostre s’ha trencat un braç o una cama? Són lesions cada vegada més freqüents. Els últims anys s’ha observat un augment del nombre de fractures en infants. Per exemple, segons un estudi que es va dur a terme a Suècia el 2010, la incidència de fractures en infants va créixer un 13 per cent entre el 1998 i el 2007. La fractura més freqüent era la de la part distal de l’avantbraç, a tocar del canell, i el motiu de la fractura, majoritàriament, era una caiguda. L’estudi concloïa que l’increment d’aquest tipus d’incidències es devia, en part, als canvis en el patró de joc dels infants. Les fractures es produeixen per una combinació de diferents factors. Els infants més susceptibles de trencar-se alguna cosa són els que no tenen prou força muscular per protegir-se els ossos i els que tenen els ossos dèbils o porosos.

Quan els infants no dediquen prou estona a moure’s per posar a prova i enfortir els seus ossos, la capacitat de suport de càrrega d’aquests disminueix de manera notable. Aquesta reducció deriva en la descomposició i l’alliberament de calci, que posteriorment és reabsorbit pel cos, la qual cosa deixa els ossos més fràgils i dèbils i n’incrementa el risc de fractura.

Un altre estudi, fet per la Southern Illinois University a l’hospital infantil de Cincinnati, apunta que als Estats Units hi ha milions d’infants que no estan cultivant la força òssia necessària, fet que els fa vulnerables a patir fractures, raquitisme i altres malalties dels ossos. La manca d’activitat també afecta els tendons i els lligaments. Quan es manté el teixit conjuntiu en estat poc rígid per manca d’ús, aquest teixit es va escurçant i tornant tens. Els lligaments, tendons i músculs tensos són més propensos a patir esquinçaments.

¿No n’hi ha prou amb una bona alimentació (especialment rica en calci) perquè els infants tinguin els ossos forts? ¿Beure llet cada dia no és suficient? Com pretenem que els nostres infants juguin si tenen tant risc de trencar-se alguna cosa? Quin tipus d’exercici els convé?

PER QUÈ CAU TAN SOVINT, EL MEU FILL?

Mentre observava una classe de nens i nenes de primer, vaig sentir la mestra que deia, amb una certa exasperació:

—A veure, aquesta setmana hem tingut moltes caigudes. Mireu de seure bé.

A l’aula hi havia molt de xivarri i em feia la sensació que els infants anaven desorganitzats i desmanegats. Molts s’estaven mig ajaçats damunt de la taula i també n’hi havia que s’aixecaven del seu lloc amb molta freqüència. La mestra afirmava que si els podia mantenir asseguts durant un quart d’hora ja estava prou de sort.