JESPER JUUL

L’art de dir no, per amor

Pares que parlen clar,
nens segurs de si mateixos

Traducció

Antoni Martínez-Riu

Herder

Títol original: Kunsten at sige nej med god samvittighed

Traducció: Antoni Martínez-Riu

Maquetació digital: José Toribio Barba

Disseny de la coberta: Arianne Faber

© 2006, Jesper Juul

© 2014, Herder Editorial, S.L., Barcelona

1ª edición digital, 2014

ISBN Digital: 978-84-254-3364-1

La reproducció total o parcial d’aquesta obra sense el consentiment exprés dels titulars del copyright està prohibida a l’empara de la legislació vigent.

Herder

www.herdereditorial.com

Índex

Introducció

1. L’art de dir no als fills

El no com a resposta amorosa

Com cal tractar els bebès

Com cal portar-se amb nens d’un a cinc anys

Trobar un llenguatge personal i autèntic

La diferència entre un desig i una necessitat

Han de satisfer sempre els pares els desigs dels seus fills?

2. Quan un no és la resposta correcta?

El no ponderat

El no espontani

Quan un no és negociable

Per què no hi ha un sí autèntic sense un no autèntic

Nens que, d’una manera particular, reclamen autonomia

El no adreçat a nens més grans i als adolescents

3. Aprendre a dir no amb la consciència tranquil·la

El no masculí i el no femení

El no dirigit a la parella

Poden també els fills dir no als pares?

Introducció

—Puc quedar-me una estoneta més?

—Ets massa petit… has d’anar a dormir!

—Per què no em deixes que em faci un tatuatge?

—Que no veus que és molt lleig?

—Vull un gelat!

—No és bo menjar-ne massa, de gelats. Fan mal a la panxa.

—Per què no anem al llit i ens divertim una estona, mentre els nens dormen?

—Creus que ara és moment de divertir-se?

—No vull anar a l’escola!

—I ara! Tant que t’agrada anar-hi!

—Em penso que per Pasqua hauríem d’anar a veure els teus pares.

—Però si sempre dius que no tenim temps per a nos­altres!

—Pots donar-me vint euros per al cap de setmana?

—Si no fa ni dos dies que et vaig donar la paga!

Sovint sentim en les famílies respostes molt semblants. Què volen dir, realment? Volen dir que sí? Volen dir que no?

Totes les relacions amoroses porten el segell d’un sí que surt del fons de l’ànima. És el símbol lingüístic de l’amor que expressem quan decidim viure amb algú. Amb el sí ens certifiquem l’un a l’altre la sinceritat dels nostres sentiments i assumim un veritable compromís mutu, part essencial del projecte d’una vida en comú. És la paraula que els fills, els propis i els adoptius, haurien de veure als ulls dels pares com l’inici, per als uns i els altres, d’una relació conjunta destinada a durar per sempre.

En la vida de la major part de la gent hi ha moments en què aquesta paraula tan curta sembla el do més gran de tots. És el símbol decisiu de la sinceritat i de la voluntat i la confiança d’una altra persona de crear un espai comú on la solitud resti arraconada per un temps. Potser és el primer bes de l’adolescència, o el sí tan assajat i amb tot no menys apassionat del moment de casar-se, o bé allò que sentim quan se’ns «eixampla el cor» per la mirada confiada d’un nadó –sempre ens omple en aquests moments la sensació d’estar fruint un instant meravellós. Sovint ens proposen de fer tots els possibles per guanyar-nos aquest sí que podem rebre d’un altre, i també sovint la rutina quotidiana ens fa deixar de banda aquest propòsit.

I d’aquesta manera, el sí perd a poc a poc el caràcter de do i es percep cada cop més com una exigència o una obligació, i això no solament a un nivell conscient. La parella ens demana un sí incondicional. El mestre a l’escola dóna per fet que té dret a disposar de la confiança dels alumnes. Els nostres pares, sense dir-ho obertament, esperen que de tant en tant anem a visitar-los. L’amor i la confiança mútua es perd en la mesura que perdem el goig espontani de donar i rebre. En la relació de parella, el maleït setè any s’anuncia sovint així, mentre que entre pares i fills la crisi es presenta, a tot estirar, quan els fills han après a parlar amb tanta traça que la seva autonomia creixent ara desconcerta les expectatives i trenca els somnis dels pares.

Es produeix un canvi quan els adults comencen a sostraure’s al deure de dir-se sí. Ho fan quan mostren un no amb el seu capteniment, quan murmuregen «sí, sí» (que és el mateix que dir que no), o quan un fingeix davant l’altre, perquè tots dos perceben com més va més la relació com si fos una servitud. L’obligació de dir sí ofega l’amor i fomenta el desamor.

Entre pares i fills l’amor no s’esgota tan de pressa, encara que els pares i les mares s’obliden sovint d’acceptar els fills com un regal quan aquests comencen a dir no. Aquest és un no sense embuts, que prové com si diguéssim d’una consciència neta, sense maquillar i sense la càrrega d’un blasme latent, com sovint passa entre els adults.

Els pares prenen mantes vegades el no dels fills com una qüestió personal, i no s’adonen que el fills aquesta expressió se l’adrecen, en primera instància, a si mateixos i no la dirigeixen contra els adults. Fent-ho, tracen els seus límits individuals i mostren als pares com és en realitat aquell fill, que ells estimen incondicionalment. Naturalment, no es tracta d’un procés conscient i deliberat, però val la pena que el considerem com a tal.

Els últims quinze anys el debat en l’àmbit educatiu ha estat fins a tal punt dominat per la qüestió del «posar límits», que ara en l’ànim de tothom hi ha la tendència a considerar aquesta qüestió com a eix i pedra angular de la relació entre pares i fills. L’evident necessitat d’imposar límits als fills ha pres mentrestant gairebé un sentit religiós, i ai de nosaltres si no abracem el dogma! Els retrets més freqüents són: irresponsabilitat i mandra. A més, tinc la impressió que s’està difonent un primitivisme pedagò­gic, introduït per estirades super-nannys i seriosos psicòlegs de la conducta, que ens volen fer creure que poden transformar en quatre dies fins i tot les més caòtiques famílies en un oasi de pau i d’harmonia.

Cal destacar, i no deixa de ser alhora cosa preocupant, que la necessitat que senten els pares d’imposar límits als fills creix en la mateixa mesura que s’ha reduït dramàticament la «llibertat de moviment» físic i psíquic dels fills. Molts només veuen que els nois i les noies d’avui dia són «més lliures» en el tracte amb els adults i que, des d’un punt de vista econòmic, se’ls considera una franja cobejada de nous consumidors. Però no s’adonen que les possibilitats de què disposen els nois i les noies de viure i jugar a pler i sense la intromissió dels adults són ara gairebé nul·les. Fa només una generació que precisament l’espai on els adults no hi feien mai acte de presència era el lloc de preferència on els nois i les noies desenvolupaven allò que actualment s’anomena «competència social», competència que ni els pares, ni la guarderia ni l’escola, per molt que s’hi escarrassin, no poden ensenyar. Als nens d’avui se’ls demana més que més que siguin «funcionals» –utilitzant una expressió poc agradable–, una mena d’uniformització de fet que pas a pas es transforma en una camisa de força col·lectiva.

Aquest llibre no tracta, per tant, de la necessitat d’imposar límits als fills o d’exercir com més aviat millor tant de poder com sigui possible sobre els altres. Tracta més aviat d’explicar la importància que té, per la qualitat de les nostres relacions humanes més properes, ser capaços de dir no als altres, perquè ens hem de dir sí a nosaltres mateixos.

Tracta de per què –per al bé de tothom– hem de definir-nos i delimitar-nos, i de com podem fer-ho sense menystenir i ofendre els altres.

A més, hem d’aprendre a fer-ho amb la consciència ben tranquil·la, sabent que oferim als nostres fills un model correcte de conducta.

És sobretot en les relacions afectives on ens podem conèixer millor i més profundament. Ens fem més oberts i sensibles si estimem algú i estem disposats, pel bé de la familiaritat i de la vida en comú, a fer un sacrifici deliberat dels nostres límits. A mesura que madurem i es desenvolupa la relació afectiva, descobrim nous aspectes del nostre interior. Desapareixen uns límits mentre que n’apareixen altres de nous o en tornen d’antics. Es curen ferides antigues i s’embenen les noves. L’estricta interacció que hi ha dins les famílies no ens estalvia –en sentit figurat– una carretada de cops i un bon munt d’esgarrinxades. De tots aprenem coses que ignoràvem sobre nosaltres i sobre els altres. Aprenem a interessar-nos pels qui hem ofès. Aprenem a respectar els altres i a marcar els nostres límits, perquè la manera de comportar-nos sigui cada vegada més i més clara. Si aprenem a manifestar-nos amb transparència, no solament ens sentirem millor dins la pròpia pell, sinó que també ens sentirem més valorats i estimats per part dels altres

Aquest llibre ha nascut d’un profund respecte envers una generació de pares i mares que tenen com a objectiu principal desenvolupar el seu rol com a progenitors des de dins –des de les idees, sentiments i valors d’un mateix–, perquè ja no hi ha cap consens cultural objectivament fonamentat al qual es pot recórrer. I han de mantenir al mateix temps una relació igualitària de parella que satisfaci, d’una banda, les exigències de cada persona i complagui, de l’altra, les que són pròpies de la vida en comú. Si hem arribar aquí, cal aprendre l’art de dir no.

L’anomeno art, perquè ha de néixer de dintre, ha de ser personal i ha de deixar «empremta». L’alternativa consisteix a repetir simplement els retrets estereotipats de sempre («Com t’ho he de dir? T’ho he dit més de cent vegades!») amb els quals no fem res més que malmetre la nostra dignitat i el respecte que ens devem tots plegats.

En definitiva, només sabem dir-nos sí a nosaltres mateixos i dir-nos-ho els uns als altres sense reserves quan som capaços de pronunciar també un autèntic no.

1. L’art de dir no als fills

Segurament que tots els pares voldríem dir sempre sí als nostres fills. Voldríem donar-los tot el que està en les nostres mans, fins i tot la vida si fos necessari. És una cosa absolutament lògica, perquè el sí és, per antonomàsia, símbol de l’amor. És la paraula clau definitiva, amb la qual ens diem que les coses són tal com haurien de ser. En el fons no hi ha res a objectar al fet de dir sempre sí, si el nostre és un sí sense reserves, lliure de segones intencions estratègiques i d’expectatives. Ara bé, això no deixa de ser una il·lusió, perquè els que solen dir sempre que sí no suporten gaire un no com a resposta.

Si llegim la bibliografia pedagògica de segles ante­riors i repassem les experiències dels contemporanis de l’època, no hi ha dubte que els pares sempre han tingut dificultats amb el no. Hi ha hagut èpoques en què els pares deien no massa sovint; en d’altres, per contra, deien no massa poc sovint. Els contemporanis dels meus pares van adoptar per regla general l’estratègia de dir gairebé sempre no, per a més seguretat. Les negociacions anaven normalment acompanyades d’amenaces i d’alguna escridassada, que revelaven incomoditat i disgust, perquè segurament s’haurien estimat més dir sí.

«Si dic que no, és que no!»

«No preguntis; espera que et preguntin!»

Era així com es pretenia que fóssim obedients.

Al començament dels anys noranta els pares van adoptar una altra estratègia. Per estar-ne segurs, deien sempre que sí, i només el dubte, un arronsar resignadament les espatlles o el to rondinaire de la veu posaven de manifest que de tant en tant també podrien dir que no.

com educarcalia dir